La Senyora Esperança Aguirre ens ha sorprès un cop més al anunciar la seva intenció de considerar els docents com a “autoritat pública”, el que implica penes més greus en cas d’agressió. Aquí a Catalunya ja tenim aquesta mesura contemplada en la nova Llei d’Educació, però amb una diferència: aquí només afecta el director o directora. O sigui, aquí agredir un director/a estarà més penalitzat que fer-ho a un professor/a, qüestió molt contradictòria, ja que qui té més possibilitats de ser agredit és la persona que està tot el dia a l’aula, o sigui el professorat.

Però, més enllà de tot això, aquesta és una mesura que només té sentit en algunes escasses excepcions, ja que les agressions greus al professorat són, sortosament, molt escadusseres. El problema és que això ha tornat a posar sobre la taula l’etern problema de l’autoritat del professorat i la disciplina a les aules. I el més greu és que, enlloc de buscar les causes de tot això, es pretén retornar l’autoritat al professorat a cop de decret. I és evident que les coses no funcionen així.

En primer lloc, el problema no és que el professorat no tingui autoritat, sinó que l’alumnat ha perdut el respecte vers qualsevol autoritat, començant pels seus propis pares i mares, i continuant per qualsevol altra figura adulta. I és que l’autoritat no es decreta, sinó que s’exerceix. L’autoritat, que és just el contrari de l’autoritarisme, no s’imposa sinó que es desprèn del rol i del prestigi de la persona.

La qüestió és que vivim en una societat en què el “prestigi” s’ha adjudicat a qui és capaç de guanyar més diners el més ràpidament possible, a qui crida més, i no pas a qui és més savi, a qui treballa millor, o a qui fa una bona funció social. Com volem que els nostres joves valorin allò que la societat en general menysprea? Si els joves no respecten els adults, no serà que el model que reben per part de molts d’ells no és massa “respectable”?.

I si passem a l’àmbit de l’educació, veurem que el deteriorament progressiu del prestigi del professorat ha estat àmpliament promocionat per les pròpies administracions, els mitjans de comunicació i moltes famílies. Si volem restablir aquest prestigi, que és la única manera de poder exercir l’autoritat, el que necessita el professorat son unes condicions de treball que facin possible fer bé la seva feina, necessita que no se’l faci responsable de totes les insuficiències de la societat (racisme, violència, prevaricació, incivisme, masclisme, individualisme, consumisme, etc.). El professorat necessita que les famílies valorin la seva tasca i que els valors que intenta inculcar l’escola no siguin contradits per la resta d’adults.

Les classe massificades, les deficients infraestructures que pateixen molts centres públics, la manca de professorat per atendre tota la diversitat d’alumnes (sobretot en els centres públics), els canvis constants de lleis i programacions, les noves tecnologies poc i deficientment introduïdes en els centres educatius... són totes elles qüestions que no ajuden a poder exercir la docència amb condicions. Els horaris laborals dels pares i mares, que els deixen poc temps per tenir cura dels fills i filles, un mercat laboral que no valora la bona preparació, uns llocs d’oci on la massificació, l’alcohol o la droga hi són presents sense cap control...són també qüestions que dificulten la necessària contenció dels adolescents.

No són lleis que endureixin les penes davant les agressions el que vol el professorat, sinó una societat que valori el seu treball i uns adolescents que entenguin de límits i de respecte.