El setmanari 'El Temps' ha publicat aquesta setmana una interessant entrevista-conversa entre Maragall i Carod.

Em centraré en dues qüestions:

1) Maragall s'autodefineix com a "encara federalista", declara que no hauria votat a la consulta d'Arenys de Munt i posa en dubte el concepte d'independència en el món actual, sobretot pertanyent a la UE, que ha absorbit una part fonamental de les competències dels Estats, alhora que reivindica la identitat nacional catalana i les aportacions d'Espanya a Catalunya, especialment els vincles amb Llatinoamèrica.

2) Carod, per la seva banda, destaca que a Espanya els federalistes són marginals, que l'única via de reconeixement de la identitat nacional catalana és la independència, al mateix temps que assenyala que Catalunya serà nacionalment plena quan la reivindiquin els nous catalans, els catalans del Camp de Tarragona i els seguidors de l'Espanyol. A més, denuncia l'existència d'un nacionalisme etnicista que el qualifica com a traïdor per haver pactat amb l'esquerra per formar el Tripartit.

Estan molt distants totes dues posicions? Jo crec que no. Es tractaria d'avançar en dues línies:

a) Poden incorporar-se els que no són 'catalans vells' i /o s'expressen en català al projecte nacional com a ciutadans de primera classe sense necessitat de "menjar porc a la plaça pública"? Segons quina sigui la resposta, tindrem una societat unida i sense fractures o una societat dual i confrontada. Carod diu que és desitjable la seva incorporació, però no arriba a dir si han de desnaturalitzar, que és la tesi majoritària ara per ara –almenys és de la que se’n senten més veus–, o sé els accepta com són. Es queixa Carod amb raó que a Espanya hi ha certa al•lèrgia a la diversitat i no s'han assumit la llengua i la cultura catalana com una riquesa. No passa el mateix, però a l’inrevés, avui a Catalunya?

b) Més enllà dels nominalismes, podem definir com es reparteix el poder entre els diferents nivells de govern, no com a estació de pas sinó com a un destí final? Segurament, si féssim aquest exercici, veuríem que les diferències són menors del que apriorísticament es pensa, amb l'avantatge que no s’haurà de definir per sentiments, sinó per raciocini.

Els partits polítics no faran aquest exercici perquè no interessa als seus interessos electorals a curt termini. Però des de la societat civil, que no travessa pel seu millor moment, precisament per la seva endogàmia i exclusió dels que no són 'catalans vells', sí que s'hauria de fer.