Els dos protagonistes principals del primer tripartit, Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira, han confrontat cordialment el seu model per a Catalunya en una extensa entrevista conjunta que publica aquesta setmana el setmanari ‘El Temps’. Mentre l’expresident recorda que segueix creient “en una Espanya federal”, el vicepresident puntualitza que “perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver algú que es vulgui federar amb tu”. Sí que estan d’acord, però, a no remoure gaire les circumstàncies que van motivar l’expulsió de Carod i d’ERC del Govern Maragall.

Tant Maragall com Carod sempre han tingut en comú la seva afició a les declaracions polèmiques. Sovint, contradient la línia oficial de les seves formacions. I ara, l’un ja fora de la primera línia política, i l’altre, en un segon pla en el seu partit, segueixen anant tant per lliure com sempre. En l’entrevista d’’El Temps’, tots dos responen amb certes evasives a les preguntes sobre les convulsions del primer tripartit i sobre la seva ruptura. Maragall recorda que “el passat no torna” i que aquesta “és una discussió que ja no té interès”. Tot i que no té cap problema a reconèixer que “ens van posar una pistola al pit” per fer fora, primer Carod –arran de la trobada de Carod amb membres d’ETA a Perpinyà– i després ERC pel seu ‘no’ a l?Estatut. Mentre que Carod desvia el tema per fer una reflexió “més important” sobre el nivell de “diversitat cultural, lingüística i social” que pot admetre Espanya. I sobre aquesta qüestió sí que s’hi estenen, i amb ganes.

Les “minories il·lustrades” espanyoles
El president Maragall explica que Espanya “pot assumir una certa realitat catalana”, però que “allò que nosaltres començàvem a dibuixar era un estatut nacional, i això era molt més d’allò que Espanya podia assumir”. I Carod, no només hi està d’acord sinó que afegeix que “salvant unes minories il·lustrades que no tenen incidència política, no s’ha assumit la llengua i la cultura catalana com una riquesa, sinó com una llosa”. Tot i aquesta coincidència, i tot i els apropaments que ha fet repetidament Maragall al sobiranisme des que va trencar amb el PSC, l’expresident deixa clara la seva aposta pel federalisme: “Ja sabeu que jo encara hi crec, en una Espanya federal”, afirma. Cosa que dóna peu a Carod per rebatre-li que “perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver algú que es vulgui federar amb tu, i ells no ho volen”.

El valor afegit d’Espanya
Una altra discrepància de matís troben tots dos pel que fa a “la gran pregunta que no ens atrevim a fer”, en paraules de Carod: “Quin valor afegit representa Espanya per a Catalunya”. Maragall sí que hi troba un valor afegit, “la vinculació amb la civilització hispanoamericana”, fruit de la “connexió hispànica”. Una idea amb la qual hi està d’acord Carod, però puntualitzant que aquesta vinculació es dóna més “amb l’Amèrica Llatina que no pas amb Espanya”.

Classisme etnicista
Amb el que tots dos estan “absolutament d’acord” és amb una apreciació de fons de Carod sobre la necessitat d’incorporar al catalanisme no només els catalans ‘de la ceba’. Sense fer servir aquesta expressió, és clar, sinó un gir més alambicat: “La Catalunya més nacional serà aquella en què els qui la defensin no siguin necessàriament de la Catalunya vella, ni siguin sardanistes ni del Barça, sinó que potser siguin del Camp de Tarragona i de l’Espanyol”. Encara hi insisteix més endavant Carod, en aquesta idea, quan afirma que hi ha una part del nacionalisme català “tocat per un cert classisme etnicista” que no li ha “perdonat” que fes president Maragall i Montilla. I, parlant de les consultes sobre la independència, ressalta la importància de “saber què faran el milió i mig de ciutadans que han vingut a Catalunya durant l’última dècada”.

Maragall no creu en la independència
Precisament sobre les consultes tornen a discrepar els dos entrevistats. Maragall, conseqüent amb la seva idea federal, recorda que no creu en la independència. “I no és que no hi cregui perquè hi estigui en contra, sinó perquè crec que no existeix”, matisa, afegint que ell “no hauria anat a votar” en una consulta com la d’Arenys. I explica que la pregunta de la consulta està “mal formulada”, i que el que Catalunya ha de ser “quan siguem grans” és “ras i curt, una Catalunya europea”. Cosa que mereix una altra apreciació de Carod, que opina que “és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent en el marc europeu”. I tornen a coincidir que, en una Europa federal, “hi hem d’anar com a catalans”.

Uns punts de contacte i unes divergències, les de Maragall i Carod, que es resumeixen perfectament en les seves darreres paraules de l’entrevista. Parlant del famós poema del seu avi, Maragall diu: “Jo, ni ‘Escolta, Espanya’ ni ‘Adéu, Espanya”, sinó “Escolta, Europa”. I Carod li respon: “Sí, però és que Europa només escolta els estats”.


Opinió relacionada: La conversa entre Maragall i Carod