Carles Bellsolà
Un departament tan tècnic i normalment tan allunyat de l'atenció mediàtica com el de Governació és ara motiu d'atenció. Bàsicament per dos lleis en elaboració que es consideren fonamentals per al futur de Catalunya en els propers anys. La llei de consultes -en procés de tramitació parlamentària-, que legisla sobre les consultes populars per via de referèndum que promoguin les institucions públiques i la ciutadania en l'àmbit de les competències de la Generalitat i dels ajuntaments sobre qüestions polítiques de transcendència especial per als ciutadans. I la tan esperada llei electoral -a l'espera que se'n constitueixi la ponència corresponent al Parlament-, que tot i que tothom la demana, per una raó o una altra no s'ha pogut tirar mai endavant des del restabliment de la democràcia. D'aquestes dues iniciatives hem parlat amb el Conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Vostè va dir recentment que la llei de consultes es podria aplicar per consultar la ciutadania després d'una eventual sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
No ho he expressat pas d’aquesta manera. A preguntes dels mitjans de comunicació sobre aquesta llei, sobre què es pot preguntar i què es pot deixar de preguntar, em van demanar si també servia per preguntar sobre marcs legals de l’Estat. Doncs sí, efectivament. I també pot servir per preguntar sobre la prostitució? Sí, efectivament. Perquè la llei explicita molt clarament que es pot preguntar sobre qualsevol qüestió d’especial transcendència política. I aquestes que n’estem parlant són qüestions de transcendència política. I per tant la llei és competent per poder preguntar-hi.

I també serviria per fer un hipotètic referèndum sobre l’autodeterminació o la independència. Es podria fer directament aquesta pregunta?
Aquests dies, en compareixences al Parlament sobre aquesta llei, alguns dels compareixents en parlaven. Per exemple Alfons López Tena, que deia que aquesta llei pot servir per plantejar modificacions de marcs legals de l’Estat. En una direcció o una altra, depèn de com es plantegi la pregunta. És una competència de Catalunya poder-ho plantejar. Llavors, modificar un marc legal de l’Estat per anar en aquesta o l’altra direcció, doncs per descomptat que sí que es pot.

López Tena fins i tot va formular una possible pregunta. "Vol vostè que es reformin les lleis necessàries o la Constitució a efectes que sigui un estat independent, democràtic i social integrat a la UE?”. Es podria plantejar d'aquesta forma?
No ho sé, no ho vull dir pas jo, això. Les preguntes son infinites. Nosaltres no estem fent cap llei que et faci una relació de les preguntes o dels temes a tractar. Parlem de qualsevol qüestió d’especial transcendència política. I per tant crec que aquesta es una llei bona. Es una llei ambiciosa, que permet aprofitar l’espai de sobirania que existeix entre el que l’Estatut ens diu, i ens diu que podem organitzar i convocar referèndums –abans no podíem– i el que diu la constitució. És a dir, que l’Estat ha d’autoritzar cada vegada un referèndum. Aquest espai de sobirania, ben aprofitat, amb intel·ligència i podent desplegar l’Estatut amb la màxima ambició, ens permet posar damunt la taula aquesta llei. Que algun pot dir que es molt, i algú pot dir que es molt poc i que no serveix de res. El cert es que abans no teníem cap marc legal per convocar referèndums, i amb aquesta llei en tindrem. És la llei més ambiciosa possible en l’actual marc.

Convergència critica que els referèndums els haurà d’autoritzar l’Estat i que a més a més no seran vinculants
Bé, Convergència ha anat mantenint diferents posicions depenent de qui n'era l’interlocutor. Jo sentia fa poc el Senyor Artur Mas que deia, el mateix deia de la compareixença al Parlament, això mateix. Que l’Estat ho ha d’autoritzar i que, per tant, no serveix de res. Al mateix temps, un destacat militant del seu partit, el mateix López Tena de qui parlàvem abans, deia tot el contrari. I tampoc no descobrim res de nou dient que l’Estat ha d’autoritzar la consulta. El senyor Artur Mas oblida que el paper que va tenir Convergència a l’hora de pactar amb el senyor Zapatero la retallada de l’Estatut, que ens va laminar precisament això que ara ell posa damunt la taula, i se'n queixa. Però, en tot cas, aquí tenim una llei ambiciosa que l’hem d'aprovar –i estic convençut que així serà– amb un ampli consens polític, i amb CiU. Perquè aquesta és una llei de país que l’hem de saber utilitzar amb intel·ligència entre tots plegats.

L'Estat probablement no autoritzaria un possible referèndum sobre l’autodeterminació o la independència
L’Estat l’ha d’autoritzar, o no. Això no ho descobrim avui, això és així. Podem fer una norma emparada en el marc legal, com han de ser les lleis, o podem fer una declaració. I llavors, abans de començar el partit, aquesta declaració ja s’ha esbravat. Podem quedar molt bé, però allò no s’empara en cap marc legal. Per això nosaltres hem volgut fer una llei impecable, escrupolosa des de tots els punts de vista, aprofitant l’espai i el marc legal per anar el màxim enllà possible.

Per quin motius s'hi podria negar l'Estat?
Només s’hi pot negar per dues raons, només hi ha dues raons per les quals pot dit que no a utilitzar una llei impecable i escrupolosa. En primer lloc, per una qüestió formal, jurídica. I, per tant, a l'hora de plantejar una pregunta en concret, això ja es pot tenir en compte. En segon lloc, s'hi pot negar per una qüestió política. I per una qüestió política pot dir que no una vegada i una altra. Però en tot cas haurà de mullar-se i explicitar de manera clara perquè diu que no a fer ús d’una llei escrupolosa i impecable dins de l’actual marc jurídic

Quines conseqüències tindria aquesta negativa de l'Estat?
Aquí es posa damunt la taula un enfrontament de legitimitats. Que podria fer obrir els ulls a molta gent, en el sentit que es posaria en evidencia un cop més que tenim un Estat –fins ara, com a mínim– que no ha volgut mai donar la paraula a la gent. De vegades algú parla en to molt pejoratiu d’aquesta llei dient que no és vinculant. És tan poc vinculant com qualsevol referèndum que organitzi l’Estat. Dels referèndums de l’Estat, només son vinculants els constitucionals, és a dir, els que serveixen per modificar o aprovar la Constitució o els Estatuts. El que passa els que els ciutadans ho oblidem, perquè hem tingut tan poques ocasions de fer-los servir... Només en el cas de la Carta Europea i de l’Otan. Que tampoc no eren vinculants. Damunt la taula hi haurà el paper de la legitimitat de les institucions catalanes, del Parlament de Catalunya, que es on rau la sobirania del poble de Catalunya, enfront d’una resposta negativa de caràcter polític. En tot cas, jo tampoc no vull avançar situacions. De moment tenim una eina, una llei que la volem aprovar amb el màxim consens al Parlament. I per fer-la servir, no per desar-la en un calaix. Per donar la paraula a la gent i aprofundir en el dret a decidir dels ciutadans.

Perquè fa tants anys que no tenim llei electoral?
La resposta és ben senzilla. Perquè no hi ha hagut la voluntat política ni dels governs ni de les majories parlamentaries que han governat des de l’inici de la democràcia. Fins ara no hi ha hagut cap govern ni cap departament de Governació que hagi impulsat d’una manera tan clara que hi hagi una llei electoral pròpia. Però és el Parlament, son els grups parlamentaris, qui han d’impulsar aquesta llei constituint una ponència conjunta. Que es constituirà molt aviat, a la tardor, perquè ja hi va haver un acord del parlament el respecte. I jo en sóc un defensor. El departament de Governació va convocar una comissió d’experts, que eren acadèmics, però que a més hi eren en representació cadascun d’una formació política. I el document que van el·laborar, que era molt més que un document, després jo vaig demanar al professor Colomer que li donés forma d’articulat en brut. Per tant, ja hi ha un esborrany que serveix de base a aquesta ponència. Un articulat en brut que ja es produeix com a resultat d’un consens, el dels acadèmics, en representació dels partits. Per tant, jo diria que les tres quartes parts de la feina ja estan fetes. Ara cal la voluntat política.

Just abans de l’estiu vosté va donar pressa als partits enviant-los –públicament i informant-ne els mitjans– aquest esborrany d'articulat. La primera reacció dels partits, pràcticament generalitzada, va ser dir que difícilment arribaria a aprovar-se aquesta llei abans del final de la legislatura. No va semblar pas que tinguessin gaire voluntat política
Els vaig enviar l'articulat per facilitar-los la feina. I bé, efectivament va haver-hi alguna declaració en aquest sentit. Però amb posterioritat també va haver-hi un debat al Parlament, en què hi vaig intervenir de manera clara animant els grups parlamentaris a constituir la ponència. I es va aprovar una resolució per constituir-la ara, iniciat aquest període de sessions, després del debat de política general. Per tant, crec que sí que hi ha feina a fer, i que hi ha temps, també, si n'hi ha la voluntat política.

Perquè és tan necessària una llei electoral pròpia?
Per moltes raons. Primer, perquè són compromisos adquirits. Després, perquè necessitem una llei moderna, ambiciosa i que s'ajusti a les nostres necessitats. Perquè la volem amb llistes semiobertes, com a mínim, perquè la volem que tingui en compte les urnes mòbils i el vot electrònic, i perquè la volem que s'ajusti a un model territorial de país molt concret. No serveix de res que reconeixem les Terres de l'Ebre i, en canvi, a l'hora d'anar a a votar, els ciutadans de Tortosa o d'Amposta no puguin votar els seus representants al parlament nacional, el Parlament de Catalunya, i ho hagin de fer per la 'provincia de Tarragona'.

Aquest esborrany de la comissió d'experts introdueix més proporcionalitat, però a la vegada atorga un petit nombre d'escons per al territori. Si s'hagués aplicat a les darreres eleccions, només ballarien un o dos escons com a màxim per a cada partit. Amb la calculadora a la mà, no sembla ningú hagi de patir
Jo estic convençut que, en les tres quartes parts de la llei, tothom hi està d'acord, perquè hi ha aquest consens que es va produir en la comissió d'experts. I sobre el tema de si ha de ser més proporcional o més territorial, això s'ha de modificar, o no, segons el consens que es produeixi dins de la ponència. Però al final, si busquem el consens, el resultat serà el camí del mig. No serà tan proporcional com voldrien alguns ni tan territorial com altres voldrien. I n'hi ha molts elements correctors aplicables, en què territoris amb una demografia més feble però amb molt quilometres quadrats per administrar ja tinguin un determinat nombre de diputats assignats abans de començar el partit. I aquest nombre es pot modificar. Al final, d'invents nous no n'hi gaires, si es vol el consens.

L'esborrany proposa llistes semiobertes. Això pot trobar l'oposició dels aparells dels partits? Perquè a algun partit amb problemes interns li podria causar més d'un ensurt.
Podria ser. Peró crec que tenim l'obligació de fer una llei de país, moderna i a l'alçada del que la ciutadania demana. Si el que volem es fer una llei adequada als temps que ens toca viure, i a lluitar contra la desafecció política, que el ciutadà tingui un paper preferent i la seva opinió sigui el mes directe possible, amb el mínim d'intermediaris, com en aquest sentit podrien ser els aparells dels partits, doncs tenim l'obligació d'anar en aquesta direcció. Segurament la llei no serà amb llistes totalment obertes, però la possibilitat que apunten els experts és força realista. Que dins de les mateixes llistes que fan els partits els ciutadans tinguin l'oportunitat de donar un vot preferent. Potser això farà que els diputats tinguin un paper més de proximitat amb el seu votant. Si els hi han de posar la creueta al costat, com a mínim s'haurà de saber què pensen. I no com en una llista totalment tancada, en què les directrius de l'aparell del partit són les que marquen la posició.

Podria ser que els partits volguessin aigualir aquesta punt? O bé que no s'hi atrevissin perquè l'opinió publica vol l'obertura de les llistes?
Podrien donar-se les dues situacions. Haurem de veure com queda el consens. Jo crec que cada vegada més el ciutadà ha de ser el protagonista. I determinades actituds i posicions avui ja no són defensables. S'ha fet un camí, que no té marxa enrere, cap a aquest model. Que serà més so menys ambiciós, però que és irreversible. El que sí que ens cal és la voluntat política del Parlament. Perquè el Govern i el departament de Governació han fet el que calia fer. I més, diria jo. Algú m'havia dit: "És que t'has tirat a la piscina i no hi havia gaire aigua". Però tenia l'obligació de fer-ho, perquè necessitem aquesta llei. I, fins i tot, si algú pensa que estem massa a prop de les eleccions i que modificar ara les regles del joc no pot ser, també és podria aprovar perfectament perquè entrés en vigor en la següent legislatura.