Nouvinguts dins l’escena musical estatal, Hotel La Paz (HLP) és un col·lectiu de sis músics arrelats a Barcelona que aposten pel pop-rock electrònic. I, sobretot, per l’experiència audiovisual, especialment en directe. El seu primer treball publicat porta tres mesos caminant, un EP que porta per títol ‘Xup’ (Manicomio) i que inclou tres cançons. Aviat arribarà el seu primer LP, però abans els esperen un seguit de concerts que esdevindran fonamentals per al seu futur. Faran de teloners d’El Canto del Loco en el concert que oferiran en el Palau Sant Jordi el 19 de desembre, com també a Madrid a finals d’octubre. Abans, el 13 d’octubre actuaran en directe al saló de fumadors Lucky Strike de Barcelona (20 h.). Hem parlat amb tres dels seus membres, Jose Sáenz de Heredia (veu), Adrián Alescio (sintetitzadors i bases) i Javi Carmona (baix), que ens expliquen què suposa arribar a la indústria musical i quina és la proposta de HLP.

Quin grup és Hotel La Paz?
Javi: Som un grup rock-pop i electrònica, música molt fresca i amb un directe molt engrescador per al públic, això segur.

Què hi predomina en el vostre discurs musical?
Jose: El 2001 es va formar la banda amb només 3 dels actuals membres, i aleshores vam apostar pel mestissatge que tant predomina a Barcelona, tipus Ojos de Brujo, Macaco… Fèiem aquesta rumba amb tocs pop, flamenc, reggae i fins i tot folk. Vam tenir una petita aturada, vam reflexionar i vam trobar que en aquest terreny no ens trobàvem ben bé dins del nostre estil, perquè cap de nosaltres era gitano-flamenc, ni veníem de Jamaica… i al final era una mica vull i no puc. En el camp del rock i el pop, i de l’experimentació electrònica, ens trobàvem més còmodes i ens permetia expressar-nos d’una manera més natural i creativa. Però el nostre pop-rock electrònic es caracteritza pel nostre origen, per la mescla i l’experimentació. Ens dóna un so molt eclèctic i variat, des d’un bernís raper fins a d’altres més rockers o ‘popers’, o fins i tot tenim un tema ‘metal’… Hi ha gent que ho pot veure com un defecte, nosaltres considerem que no ens tanquem a cap tipus de so. Cadascú de nosaltres té unes influències molt clares tot i que coincidim en alguns aspectes.

S’assegura que soneu una mica entre Pastora i Fangoria… hi esteu d’acord?
Adri: No conec en excès l’escena espanyola, de fet em vaig quedar en els 90’… De Fangoria fem una versió de ‘Bailando’, i ens funciona molt bé, la veritat, suposo que pel seu caire festiu i divertit.
Javi: Això de Pastora suposo que ho deuen dir més aviat pel tema dels visuals, ja que nosaltres també en portem, i Pastora són el grup pioner, o potser el que va aconseguir triomfar amb aquesta proposta aquí a casa nostra. Però crec que tenim molta més relació musical amb Fangoria que amb Pastora.


Us definiu com un grup multimèdia, ja que afegiu a la música altres camps audiovisuals… les projeccions sobre la música no és res nou, però com capfiqueu poesia o fotografia en un concert?
Jose: Alguns camps els hem experimentat en profunditat, d’altres els hem tocat una mica. I ara estem en desenvolupament. Per exemple, les projeccions són quelcom més que posar un teló de fons, sinó que es tracta de crear un ambient, com projectar les pròpies taules dels videojockeys… De poesia, hem recollit textos o fins i tot hem llegit fragments d’alguns poemes abans d’un tema, a mode de presentació, o insertem moments memorables de pel•lícules, com quan a ‘Blade Runner’ s’està morint al final el replicant, amb Harrison Ford devant i tot aquell discurs… Es tracta d’introduir altres expressions artístiques dins del què és un concert. Un concert no és una successió de cançons intepretades per una banda, sinó intentar generar una experiència global.

I quin espai ocupen ara mateix, en un concert vostre, la música i l’expressió audiovisual?
Adri: No tenim cap moment en què no hi hagi projeccions. En tenim tres, però si en preparem cinc, les fem servir totes. Tractem de crear un ambient global, que emboliqui, i la veritat és que ens funciona, la gent es fot un ‘bon viatge’. Ara estem actuant sense bateria i ens funciona també, sonem més electrònics que en el disc. I la gent balla més.

Aquesta ha estat la vostra manera de trobar un espai a la indústria musical o realment és el vostre projecte inicial?
Jose: Ha sorgit tot d’una manera bastant natural, perquè tots els membres del grup, més enllà de la música, ens dediquem a la cultura audiovisual. Jo porto un munt d’anys realitzant i editant vídeos, Sergio i Adri també estan molt ficats en la cultura audiovisual, d’animació, de postproducció... Eric i Joan més aviat en el tema de disseny de webs... Realment aquest és un mode molt natural per a nosaltres de treballar una proposta musical. I d’enriquir-la, perquè busquem una immersió, que tot aquell que assisteixi a un concert de HLP ‘senti un viatge’. També és cert que des de la indústria musical se’ns va destacar com quelcom a potenciar, ja que ens diferencia i ens dóna una identitat pròpia. I ho hem assolit amb naturalitat, perquè d’acord, ens interessa, però realment no seguim una estratègia planificada per a diferenciar-nos.


En el vostre manifest que teniu penjat a la vostra web parleu de canvi generacional i de l’amor, fins i tot amb grans paraules.... sou optimistes de mena o li escau bé al vostre discurs?
Adri: L’optimisme sorgeix de la nostra experiència vital i de per on creiem que va la cosa. És una projecció del futur que tenim nosaltres, sent sincers arribem a això. Ens agradaria que fos encara una mica més real... tots tenim idees al respecte que encaixen de manera comú en el grup. La sensació és que encara ho tenim tot una mica en bolquers, però ves a saber fins a on arribem o d’aquí a uns anys quines coses d’aquestes hem fet realitat. Sí que respirem una mica de màgia en cadascú de nosaltres, que això està canviant, i evidentment tampoc ‘amaguem’ aquesta energia...

Quan apareix en el vostre camí David Otero, d’El Canto de El Loco, i us proposa enregistrar amb el seu segell (Manicomio)?
Jose: Sergio i jo, que venim de Madrid, ja el coneixíem d’abans i tot que el seu projecte amb ECDL arranquès. Ells també van començar com una banda més del panorama que podia haver passat de llarg, però van anar creixent i consolidant-se. Per a nosaltres sempre ha estat una porta on poder trucar de la indústria musical, hem anat passant a David diverses maquetes, diverses versions... i va arribar un moment en què com a grup vam fer un esforç per trobar un so més acurat, més propi, vam penjar un vídeo a Youtube amb la nostra cançó ‘Una visión’ i aquest és el que va donar l’inici a la possibilitat de fer quelcom seriós mitjançant Manicomio, el seu segell, on ja han ‘pujat’ artistes com Sin Rumbo o Lucas Masciano. Podíem ser els següents... i no ens van marejar pas, ja que això es va confirmar i ens han produït. Hem enllestit ara un EP (extended play), ‘Xup’, amb 3 cançons, però tenim a punt un àlbum amb 12.