Catalunya, una societat amb fama d'autocontrol i mesura, sembla haver embogit. El tranquil oasi català ha saltat pels aires de forma espectacular. Millet s'enriquia mentre repartia propines als que miraven cap a un altre costat. Saura i Sirera envien sms propis de nens de nou anys. Carretero ens delecta dient que el càrrec de president del Barça és més important que el de la Generalitat –s'imaginen la reacció si un no nacionalista hagués dit el mateix en l'època de Núñez o Gaspart i Pujol?. La televisió pública catalana, sota l'empara de l’"humor", es burla d'unes menors per ser filles del president del govern espanyol i "fan broma" amb l'orientació sexual d'un diputat, a més de contraprogramar el discurs del President de la Generalitat. L'advocat d'un confés delinqüent ens explica cada dia per la ràdio l'evolució del cas. Es convoquen consultes "privades" però impulsades pels grups municipals de partits que després, al Parlament, se n'obliden del tema. Un expresident es dóna de baixa d'una subscripció gratuïta. El que no és espiat és que és un no ningú. Els espies i els descoberts en fals s'esquincen les vestidures i denuncien "conspiracions"... Prefereixo no seguir, però hem arribat a un punt realment grotesc. La premsa col•labora i el groguisme es generalitza entre els diaris teòricament "seriosos". I això que la premsa de Madrid en aquest cas no hi col•labora i passa de l'espectacle, ocupada en altres assumptes.

Per què hem arribat a aquesta situació?

1) La llei del silenci dels vint anys de Pujolisme i la manca d'una catarsi posterior (el famós 3% interruptus).

2) La frustració generada pels problemes reals, amplificada degudament pels que van perdre un poder que creuen els correspon per dret natural.

3) Les discrepàncies i interessos contraposats dels partits que governen, fet que genera un excés de descontrol en molts terrenys.

4) Una oligarquia absolutament tancada, que controla totes les institucions des de temps immemorial.

Sobre la catarsi actual, segurament ens diria un psiquiatre que, a més d'inevitable, no és necessàriament dolenta. Si sabem reconduir-la, és clar. Si no, pot ser gravíssima. I per reconduir-la, els grans partits han d'actuar. Netejant el que hagin de netejar, però aplicant-hi un cert grau de responsabilitat. En cas contrari, em sembla que el futur es presenta complicat. I en temps de belluga, campi qui puga. El que no seria necessàriament dolent, si no fos perquè, malauradament, en aquestes conjuntures el remei acostuma a ser pitjor que la malaltia. Sense remuntar-nos lluny en la història podem recordar que de la tangente italiana va emergir Berlusconi; de la corrupció veneçolana, Chavez; de la crisi peruana, Fujimori... Els autoqualificats com a "regeneradors" espanyols s'han anomenat Tejero, Gil o Ruiz Mateos, encara que afortunadament no han tingut èxit