La desafecció, paraula de moda a Catalunya, es defineix com la manca d'adhesió, oposició, desinterès a alguna cosa o algú, en aquest cas a la política. Quan es parla de desafecció política no es parla d'un partit concret sinó en general del sistema polític dominant en un moment donat. La desafecció política es manifesta en forma d'abstenció, però també de vot en blanc o nul i fins i tot amb el vot a partits marginals.

La desafecció és un fenomen prou genèric com per permetre tota mena d'explicacions i interpretacions. Tractaré, no de respondre-hi, no pretenc tant, però sí d’aproximar-me a tres qüestions: a) per què es produeix la desafecció, b) hi ha un problema específic a Catalunya? c) què es pot fer per combatre-la?

Les causes més profundes de la desafecció es busquen per sociòlegs i politòlegs en la prevalença d'una societat consumista i individualista, en l'omnipresència de la TV, que devora la política i els polítics, en la decadència de les ideologies. Segons el CIS, el 70% dels espanyols declara no estar interessat en la política. No tot és negatiu. La desafecció també implica en part que el sistema funciona prou bé com perquè el ciutadà no pensi que la seva implicació és imprescindible. De fet, en situacions de màxima tensió la participació electoral remunta, com va passar en les eleccions generals del 2004.

A Catalunya, la baixa participació electoral en les eleccions autonòmiques (al voltant de deu punts menys que en les generals) s'ha atribuït a diversos factors: la percepció, comú a totes les comunitats autònomes, que les eleccions generals són les més importants, així com la autoexclusió d'una part de l'electorat que no es veu representat per cap força política. Aquesta última explicació, que originalment s'aplicava a l'abstenció de les persones amb menys sentiment de pertinença a Catalunya, s'ha anat ampliant amb la d'aquells que no se senten representats per cap partit polític però van a les urnes (el vot en blanc ha crescut de forma espectacular). Sobre aquest teló de fons, en l'última legislatura un conjunt de circumstàncies han fet que el tema saltés a la primera línia de la batalla política catalana. Les incidències del procés estatutari, encara no concloses, han tingut un efecte contradictori: ha frustrat tan als més espanyolistes com als més sobiranistes. La crisi econòmica i problemes com els de Rodalies o la crisi de l'aigua, al costat d'una aposta clara de l'oposició per fomentar el victimisme, i les contradiccions del govern de coalició han acabat de rematar la jugada. El cas Millet no fa més que amplificar el problema. Les últimes enquestes del CEO són significatives: els partits del govern pateixen el desgast, però l'oposició no arrenca.

Una resposta a la situació és l'aparició de noves forces polítiques. Primer va ser C's, que es dirigia a l'electorat menys integrat. Ara l'acompanyen Reagrupament, les CUP, PxC o UPyD. Però aquestes forces es dirigeixen a un públic creixent però encara marginal. A més, el sistema polític (presència a la TV, circumscripcions amb llei D'Hondt, etc) fa molt difícil la consolidació de nous partits.

Què es pot fer llavors per combatre la famosa desafecció? Com passa amb la crisi econòmica, no hi ha varetes màgiques. Vivim un cicle baixista de l'interès en la política, acompanyat d'una radicalització de les minories que sí que s'hi interessen. Però els partits centrals de la política catalana (CiU i PSC), que tenen un plus de responsabilitat, haurien de fer-ne alguna cosa, perquè la deriva actual els perjudica tots dos. En primer lloc, CiU hauria de frenar la seva disputa sobiranista amb ERC, ja que l'únic que se’n beneficia és el Reagrupament, i encara que puguin pensar que això els afavoreix a curt, a mig termini els pot passar com als americans subvencionant els talibans contra els russos. El PSC, per la seva banda, hauria de tractar d'evitar que l'electorat menys catalanista es desvinculi definitivament d'un projecte que sempre ha tractat de mantenir la unitat civil dels catalans. Perquè si CiU es passa al sobiranisme i el PSC al nacionalisme moderat, una part importantíssima de la població quedarà sense representació de forma definitiva. I això, ho acabarà pagant. És la teoria de la manta, molt estimada pels futbolers. Perquè, per molta ebullició sobiranista, la realitat social no ha canviat significativament a Catalunya. Els temps del vot captiu s'han acabat.

Però a més de reposicionar-se políticament, CiU i PSC haurien d'impulsar una reforma de la llei electoral i de finançament dels partits en la direcció d'un major vincle entre electors i elegits, major transparència en el funcionament intern i en els comptes, més permeabilitat a la societat civil. Perquè la crisi dels grans partits, a la història em remeto, no acostuma a generar més que inestabilitat, populisme, demagògia i confrontació.

PD: L'operació desencadenada pel jutge Garzón –de vegades aparatós però sempre independent, per molt que els seus nombrosos enemics vulguin acabar amb ell acusant-lo de parcial–, em ratifica en el contingut d'aquest article. Els partits implicats han d'actuar amb contundència i rapidesa evitant mirar cap un altre costat o buscar subterfugis diversos. Dues reflexions: no hi ha corruptes sense corruptors i, malgrat tot, el sistema democràtic és l'únic que, per la relativa independència del poder judicial, la llibertat de premsa i la competència entre partits, acaba combatent la corrupció. No es tracta de buscar homes incorruptibles, l'afany de lucre és inherent a la majoria de persones i és imprescindible perquè funcioni el sistema, sinó sistemes de control que funcionin i que no només ho facin ex-post, sinó que serveixin d'elements dissuasoris.