Avui, perquè vegin que tinc alguna corda més en la meva guitarra que no pas tan sols la independència, em vé de gust –és un dir– parlar de l’autèntic escàndol que viu la societat, trasbalsada pels nombrosos casos de corrupció que esquitxen la classe política a casa nostra així com arreu de l’Estat.

Segurament degut al fet que estic pioc i tinc febre quan redacto aquestes ratlles, el que diré no tindrà cap ni peus, però ja m’ho disculparan perquè, si els haig de ser sincers, el refredat fort que pateixo és quelcom semblant al refredat que pateixen els nostres pares de la pàtria, que a la que algú els hi aixeca la manta amb què ho tapen tot, comencen a fer esternuts i a agafar unes febrades que es fan dir sí senyor.

Tothom roba. Aquest és el fet. Els uns i els altres. Uns més i d’altres menys. És com al comerç, hi han majoristes de la corrupció i, per altra banda, gent que la practica al detall.

De res serveixen les auditories ni els informes de la Sindicatura de Comptes. Qualsevol nit pots robar sol, parafrasejant el gran Sisa, o acompanyat, o amb un partit al costat. El robatori és la cosa més transversal que existeix al nostre país. Dóna igual que sigui el Cas Millet que el Cas dels Informes de la Generalitat. És el mateix col·locar nebots, cosins o dones que fer fora gent competent per endollar persones de regia procedència. Tothom vol un bocí del pastís que tant ens costa fer entre la gent que paguem els nostres impostos, i que hom coneix com a cabdals públics.

Els jutges miren cap a una altra banda, els polítics es tapen les vergonyes els uns als altres i els escàndols duren un no res. Tot s’oblida, tot es perdona, tothom pensa que qualsevol pot tenir un mal moment i furtar com aquell que surt a la tele. Aquesta empatia amb el lladre és increïble. Les víctimes d’aquesta colla de vividors dels diners públics, encara ho justifiquen! Som així. A la indignació inicial i les frases de rigor tipus “jo els penjaria pels dallonses”, que queden tan bé a la barra de bar davant dels amiguets, hi segueix una apatia total.

Però és el poble qui ha de ser el primer perseguidor d’aquests corruptes. Quan s’ha fet una manifestació en contra de la corrupció? La de tots els partits, insisteixo. Mai. Ens hem instal.lat en un règim mal anomenat democràtic en què els diners tot ho compren i l’ètica, naturalment, s’ha perdut. És un sistema pervers, car glorifica i dispensa el lladre i deixa de costat la víctima.

N’hem vist de tant grosses que sempre pensem que no pot superar-les res. Però dia a dia veiem astorats que sí, que sempre hi ha un nou cas de perversió del sistema, que sempre hi ha nous aprofitats, xoriços, lladres, penques, aprofitats.

Això em porta a pensar que la gran revolució que ens cal, tema nacional a banda, és la revolució dels valors morals, de l’honor cívic de ser honrat i que no et diguin imbècil per ser-ho, de no voler més que el que guanyes amb el teu esforç. I per fer-la, la revolució ètica, cal suprimir la convicció que “això no te remei”. És mentida. Té remei, i es diu justícia. Justícia implacable. Justícia esclaridora. Justícia que defensi les víctimes i castigui els lladres.

Perquè quan la Llei i la Justícia no són la mateixa cosa, que ja sovinteja, això, la gent pot passar de dir que els pengin dels dallonses a fer-ho.

Jo mateix, si no fos per la grip, penjaria ara dels pebrots uns quants.