Com els lectors d'aquesta columna endevinaran em semblen molt bé les declaracions de Johan Cruyff. La seva visió instrumental de les llengües és coherent amb el seu currículum: un senyor que, sense cap necessitat, tria lliurement viure a Catalunya i expressar-se, d'entre les dues llengües oficials, en la que li és menys incòmode. Si els nadius consideren que el seu treball és bo, fantàstic, si no, que en busquin un altre. Per justificar el fitxatge des del nacionalisme identitari, dividit entre els partidaris i contraris a contractar Cruyff, es diu que altres països fitxen entrenadors estrangers que no saben la llengua del país (per exemple el senyor Laporta, la parella lingüística del qual no ha de ser ni Cruyff , ni Messi ni Iniesta). És veritat, però el cas de Cruyff és diferent. No és un estranger sense més. Fa trenta-cinc anys que resideix a Catalunya, i en la nostra nació, a qui no s'expressa en català, hagi nascut aquí o hi resideixi, se'l margina de la parafernàlia oficial (des de Falcones a Eduardo Mendoza, dos autors que han fet molt per la projecció internacional de Catalunya). I no només no es té accés als mitjans de comunicació públics (o se'n té molt poc, llevat que siguis jugador de futbol) ni als reconeixements oficials, sinó que et poden multar si no ròtules un establimen en l'idioma propi. La situació em recorda a la Marbella gilista: xenofòbia als "moros" catifa vermella als "àrabs".

A més, la roda de premsa de Cruyff, sense intèrprets, ha coincidit amb la contractació d'intèrprets per atendre una delegació nicaragüenc al Parlament, una demostració més que entre la Catalunya real i l'oficial hi ha un abisme.

Ja saben que sóc partidari de la immersió lingüística, garantint en acabar l'escolarització el domini, com a mínim, de català i castellà .Tots els nens de Catalunya han d'aprendre català. Però deixem en pau els adults, que, moltes vegades, prou feina tenen a expressar-se en la seva llengua pròpia. I no em diguin que a França s'ha d'aprendre francès. La petita diferència és que a França no hi ha dues llengües cooficials ni la llengua materna dels nadius està dividida al cinquanta per cent.

No es tracta de no potenciar el català. Es tracta de no excloure els que s'expressen en castellà. No sé si seria millor que Catalunya fos més homogènia culturalment, però no ho és. En lloc de lamentar-ho, aprofitem-nos-en.

Catalunya serà més respectada com més pesi en un món globalitzat. I per a això és millor sumar que dividir. En el cas de Cruyff, molta gent ho ha entès. A veure si s'estén l'exemple.