Les enquestes sempre marquen tendències. Les publicades aquest cap de setmana pels dos grans diaris catalans en marquen dues de forma molt evident. La primera: hi ha una gran decepció amb la política. És una decepció transversal que va més enllà de la crisi econòmica. És una decepció amb la política que es troba a un punt de la desafecció. És una decepció transversal però amb diferents intensitats, com deia en el seu anàlisi Àngels Pont a ‘El Periódico’. L’electorat està desenganyat i emprenyat amb els polítics però hi ha electorats que encara mantenen el seu suport a la seva opció. La segona: CiU comença a tenir a l’abast la recuperació del poder de la Generalitat. Els seus electors són els menys decepcionats. CiU guanyarà les eleccions davant un tripartit que té difícil la seva repetició davant la davallada que pateixen els socialistes.

Cal tenir en compte que aquestes enquestes s’han realitzat abans de conèixer l’escàndol de Santa Coloma i sota l’impacte del cas Palau. Per tant, encara està per veure quina serà la incidència d’aquest darrer assumpte en la política catalana. El que sí que es veu és que els socialistes estan pagant el no establir un perfil propi al capdavant del tripartit i que la crisi econòmica els ha afectat més que a la resta de formacions. CiU, per tant, està en una posició d’avantatge, no per mèrits propis si no per demèrits del seu principal adversari. Amb aquestes expectatives, potser la coalició nacionalista definirà la seva opció política. O la catalanista de tota la vida, apostant per la governabilitat d’Espanya amb una Catalunya amb més autogovern, o la independentista, que posa punt i final a la política desenvolupada per CiU en els darrers 20 anys. CiU ha de deixar clar quin és el seu paper. Seguir negociant amb Espanya, encara que és difícil, o tancar les portes a Espanya i posar els catalans en un camí sense sortida.

Les dues enquestes també aporten una dada significativa. ERC baixa substancialment i, en conseqüència, és una incògnita el paper dels republicans en la propera legislatura. Poden donar suport a un govern de CiU en minoria, es poden quedar a l’oposició o, des de l’oposició, fer valer els seus vots en acords puntuals. Un paper que també pot copiar el PP, que aguanta bé els aldarulls dels darrers mesos. L’aritmètica variable tant criticada a Madrid pot ser habitual a Catalunya.

Els partits menors com ara Ciutadans o Reagrupament ho tenen difícil per entrar al Parlament però encara no han dit l’última paraula. Sobre tot, esperant la decisió definitiva de Laporta, que després dels moviments al voltant de l’11 de setembre ha tornat a un discret segon pla.

No es pot donar tot per tancat perquè, tal i com estan les coses, tot pot empitjorar. La sentència de l’Estatut planeja a la política catalana, el cas Santa Coloma pot provocar un terratrèmol encara més gran que el cas Palau. Així les coses, la sociovergència tant denostada per socialistes i nacionalistes en els darrers anys pot tornar a primera línia. Alguns alcaldes socialistes del cinturó ja fa temps que la demanen. Són els més crítics del pacte amb ERC i IC. Diuen que aquest pacte només és necessari si la situació del país el requereix. Que només és factible si cal posar ordre en un desgavell. Potser ara, amb la desafecció ciutadana –amb l’economia però, sobretot, amb la política–, ha arribat el moment de parlar seriosament de la sociovergència per afrontar les coses que el país i els catalans necessiten. El debat està servit.