El dia 31 vaig expressar els meus dubtes sobre la solidesa jurídica de l'acte de Garzón, a part de criticar els excessos de la justícia-espectacle i l'abús de la presó preventiva. Per això em sento legitimat per denunciar, també, aquells que redueixen la qüestió a un "atac o humiliació a Catalunya". Entre altres coses perquè la reacció patriòtica fa molt poc bé a Catalunya, i reforça els arguments dels qui diuen que a Catalunya es practica la 'omertà'. Oi que ens sona malament quan arguments semblants són utilitzats per Camps o Berlusconi?, per posar dos exemples allunyats de nosaltres. Doncs el mateix passa al revés.

La trajectòria del jutge Garzón, dels Gal a Pinochet, passant per Gürtel i Pretòria entre molts altres casos, és prou dilatada com per no saber que, equivocat o no, les seves actuacions són absolutament personals i no obeeixen a un "complot espanyolista”.

Jo entenc, i comparteixo, que es defensi la presumpció d'innocència. També que es demani que els imputats siguin posats en llibertat com més aviat millor perquè la presó preventiva és una situació anòmala que s’hauria d'aplicar molt restrictivament, i crec que no és necessària en aquest cas. Però parlar d'humiliació a Catalunya em sembla excessiu. Perquè a més no es pot qualificar a Garzón, un culer reconegut, d'anticatalà.

Així doncs demanem la llibertat dels detinguts, amb els càrrecs que el jutge consideri adequats a les proves i indicis de què disposi, i deixem la bandera en pau. La dignitat de Catalunya no es veu afectada pels avatars dels seus ciutadans per molt importants o mereixedors de respecte que siguin.