Dotze diaris catalans de línia editorial diversa han publicat un editorial conjunt on alerten sobre una eventual sentència del TC contrària a l'Estatut. No entraré a analitzar el seu contingut concret perquè tots els lectors d'aquest article ho hauran fet pel seu compte. Comparteixo el gruix de l’argumentació, encara que no m'agrada el títol. En els últims temps es parla massa de la dignitat nacional i és una expressió que associo a persones i règims amb els que no m’identifico. I ha tingut una conseqüència molt positiva: ha portat el debat sobre el TC a la resta de l’Estat.
És innegable que el causant de la situació actual és el PP tant pel seu recurs com per impedir la renovació del Constitucional i promoure una recusació més que dubtosa del magistrat Pérez Tremps. En resum, el PP ha presentat el recurs i ha decidit qui l'ha de jutjar. El primer potser és discutible políticament però és perfectament legítim, el segon no. Però no és de rebut dir que els magistrats són innocents. Uns magistrats caducats i que no representen la majoria política de l’actual Parlament, el que han de fer és dimitir.
Però no em vull quedar en buscar culpables. Crec necessari analitzar la situació política a Catalunya i Espanya, perquè només a partir d’una comprensió correcta d’on som i per què, es poden adoptar les polítiques adequades per superar positivament la cruïlla en que ens trobem, més enllà de la sentència.
Els detonants de la situació política són tres: la pèrdua del poder per part del nacionalisme moderat representat per CiU i l'accés al poder del tripartit, la reforma estatutària impulsada per Maragall i l'accés al poder de ZP, un socialista no jacobí, encara que des del nacionalisme català se’l demonitzi.
Aquests tres elements han marcat la política catalana i l’espanyola en relació a Catalunya els darrers cinc anys, fins a desembocar en la crisi actual. Vegem les conseqüències:
1.- CiU ha radicalitzat el seu discurs, sobretot arran del segon tripartit, tant perquè estava a l'oposició com perquè havia de competir amb un PSC que volia ocupar el seu espai i una ERC que, tot i estar en el poder, mantenia el discurs de partit d'oposició. Aquesta radicalització ha debilitat ZP, especialment en aquesta legislatura, en perdre un aliat natural al Congrés que, a més, no ha estat substituït per ERC, que ha anat a la seva bola. A Catalunya, immersa en difícils processos de desenvolupament estatutari, CiU ha estat encoratjant la desafecció i el victimisme, en col·laboració amb l’independentisme i, com no, del PP, encara que des d’òptiques diverses. Conseqüència: molta escuma i poca fondària. La prova, la creixent abstenció i atomització del vot.
2.- El PP i els sectors més dretans de la societat espanyola han trobat en l'anticatalanisme una arma potent per debilitar ZP. Perquè mentre a Catalunya el nacionalisme negava el pa i la sal al president espanyol, des de Madrid se l'acusava de privilegiar Catalunya davant la resta de l'Estat, quan no de trencar Espanya. Una sentència contraria a l’Estatut, no cal oblidar-ho, a Madrid serà considerada un càstig a ZP, qui va permetre l’aprovació de l’Estatut, i no a Catalunya. Com a molt, contra els seus polítics, "allunyats de la ciutadania", com diuen els d’‘El Mundo’.
3.- La crisi econòmica ha crispat la nostra societat, l'espanyola i la catalana, generant desafecció i allunyament de la política. Des de la dreta espanyola es pensa que els casos de corrupció, la soledat del govern central, la falta d' homogeneïtat del tripartit, la impossibilitat d'arribar a pactes d'estat en matèria socio-econòmica són un bon caldo de cultiu per fer una contrareforma en sentit uniformista i antifederal. Pedro J. explica bé el seu pensament: una cosa és mobilitzar la societat civil i una altra diferent, aconseguir mobilitzar el conjunt de la ciutadania. L'allunyament de la política per part dels ciutadans no se solventa almenys només, amb manifestos ideològics. Els uniformistes pensen que la "rebel·lió" té molta escuma però poca fondària, perquè no és seguida pel gruix de la població. El seu punt de vista no és menystenible.
4.- El bloqueig del PP, però també la debilitat parlamentària del PSOE, no han permès abordar, amb pacte o a la valenta, la renovació del TC, que s'ha paralitzat embrancat en les seves lluites internes. El TC, degudament constituït, està legitimat per jutjar l'Estatut. En les condicions actuals, ni l'Estatut ni la llei de l'avortament, per anomenar una altra llei que serà polèmica. L’actual TC continua sent el de la majoria d'Aznar. Sobre aquest tema ja vaig expressar el meu
punt de vista. En tot cas és clar, com ja he dit ,que el principal responsable de la situació és el PP.
5.- Des de Madrid, els que mai no han estat partidaris de l'Espanya plural han aconseguit un argument dialèctic molt potent. Que el catalanisme-nacionalisme no vol una Espanya plural, ni federal. Que el que realment vol és la independència. Que les cessions només serveixen per afavorir la secessió. Que no hi ha lleialtat. Per tant, pensen i ja diuen, deixem-nos de pedaços i frenem-los. Les consultes independentistes i els excessos republicans (per exemple, la web amb el Rei penjat) ajuden a la credibilitat d'aquesta interpretació. El cas Ibarretxe els anima.
Arribats a aquest punt, mentre la ideologia dominant a Catalunya, entre les minories més polititzades, és l'independentisme, a Madrid és la tornada a un Estat més centralitzat i homogeni. El xoc de trens està assegurat. Mentrestant, la gran majoria silenciosa, cada vegada més majoria, s'allunya de la política i espera algun demagog que proposi solucions màgiques. Si el federalisme no es rearma ideològicament, a Catalunya i a Espanya, el conflicte està servit. I la realitat, per molt que personalment ens dolgui, és que ha perdut la iniciativa ideològica.
Encara que, afortunadament, estem lluny del clima de la República i la Guerra Civil, sí que en tenim un element comú. Mentre l'Espanya eterna funciona unida en aquest tema, l'altra Espanya (que, encara que no vulguin, inclou els que no es consideren espanyols) està dividida i, per tant, feble. Si des de Catalunya es continua dient que ZP=PP i que tant se val l'un com l'altre, faltant evidentment a la veritat, amb l'objectiu que el socialisme deixi de guanyar de llarg les eleccions generals a Catalunya, ens quedarem sense cap suport a Espanya. Alguns pensaran que millor, no comparteixo aquesta opinió.
Recompondre la situació passa per refer el diàleg, la lleialtat i la confiança entre el progressisme espanyol i el catalanisme. Passa per enfortir parlamentàriament el govern espanyol, i per no excloure de la Catalunya oficial els sectors menys catalanistes de la població. Passa per enfortir el federalisme aquí i allà. Des de CiU poden tenir la temptació de pensar que el millor és que l’Estatut fracassi per donar el cop de gràcia al tripartit. No crec que ho necessitin i, en canvi, el cost per Catalunya seria molt elevat. Els independentistes pensaran que si fracassa l' Estatut estarem a les portes de la independència. No ho crec. Amb una baixa participació a les urnes, una Catalunya socialment dividida i sense aliats a Espanya, no només no és possible la independència sinó que estem abonant el terreny per la involució.
No obstant, confio que al final amb la sentència passi com amb el finançament i que el resultat sigui molt millor que les previsions.