No estic a favor ni en contra de la sociovergència. Depèn de les circumstàncies. Crec que el PSC es va equivocar en no entrar en el primer Govern Pujol. El 1980 es construïa una nova administració, i millor construir-la des de la pluralitat. Segurament ens hauríem estalviat molts problemes, alguns dels quals els estem pagant ara. El primer tripartit era lògic. Després de 23 anys de govern de Jordi Pujol, era necessari un canvi. El segon tripartit, més discutible després de les discrepàncies en relació a l'Estatut, es justificava en un acord centrat en el desenvolupament estatutari, un cop ERC acceptava un Estatut que no era el seu i, molt especialment, a aconseguir un nou acord de finançament que s’ha assolit encara que el govern no sembla que l'hagi capitalitzat degudament. És possible un nou Tripartit? És el moment de la sociovergència, com assenyala Bolaño en el seu article?

El primer que cal recordar és una obvietat: a l'hora de formar un govern el que és determinant són els resultats electorals i els pactes que, a la llum dels mateixos, poden aconseguir-se. En el cas que ens ocupa veig difícil la repetició del Tripartit, encara que matemàticament sigui possible. No veig com les diferències programàtiques, sobretot entre ERC i PSC, puguin salvar-se, encara que en política res no és impossible. No se m'acut com es pot conciliar el dret a decidir i el concert, prioritats d'ERC, amb el programa socialista. Ja he dit que els resultats electorals seran determinants i les enquestes, a un any de les eleccions, són indicatives d'una tendència. Però ja vam veure al març del 2004 que tres dies poden canviar radicalment les previsions. Per tant, cal tenir prudència en els pronòstics.

Amb el mapa polític recollit per les enquestes és una bona opció la sociovergència? (en aquest cas el Tripartit és senzillament impossible). Hi haurà opinions per a tots els gustos, i les raons donades per Toni Bolaño no són menors. La crisi econòmica, la desafecció i la necessitat d'una etapa política "previsible" abonarien la sociovergència. Però les raons contràries tampoc no són menyspreables: la conveniència d'una oposició forta i definida, la conveniència que el PSC recuperi el seu perfil propi molt mediatitzat pels dos Tripartits (no ja per al PSC com a partit, sinó per a molts ciutadans que es troben amb dificultats per identificar-se amb una opció política), la idea que els partits no s'aferren al poder com sigui, són raons, també, de molt de pes.

A dia d'avui, sóc incapaç de definir-me. Cal saber com evolucionarà la crisi econòmica, com estarà l'ànim col·lectiu a Catalunya d'aquí a un any (o nou mesos, si s'avancen a la primavera) i conèixer els resultats electorals (depèn de quin sigui el partit més votat i de la diferència d'escons i vots entre CiU i PSC, de la participació, de veure quines opcions pugen o baixen) per pronunciar-se definitivament. Però sí avanço dos criteris personals: la sociovergència només la crec desitjable en molt última instància, i un nou Tripartit només hauria de produir-se amb un programa de govern molt concret i si, en el seu conjunt, no empitjora els resultats del 2006 (encara que sumi). Com que no sóc partidari ni d'un front sobiranista ni d'una coalició de dretes, m'inclino per un govern en minoria de CiU, o de PSC-IC si entre ambdues forces obtinguessin més escons que la coalició nacionalista. El que a dia d'avui no sembla probable però no és impossible. En temps convulsos, Montilla ha de mantenir la seva aposta com a garant d'un govern tranquil i responsable. Pero el PSC, com fa ERC, ha de reforçar el seu perfil propi i no donar per inevitable cap opció. En tot cas, l'article de Bolaño ha tingut una virtut: fer aflorar un debat que crec convenient.

Articles relacionats:
Bolaño: “Parlo a títol purament personal”

Villatoro: “La sociovèrgencia podria aportar estabilitat i lideratge en temps difícils”