Artur Mas ha dit que un referèndum sobre la independència de Catalunya, a hores d'ara, faria evident que la majoria dels catalans volen seguir formant part d'Espanya. El líder de CDC ho ha dit basant-se en estudis que disposa el seu partit. Les reaccions no han trigat ni gens ni mica: Als nombrosos webs, independentistes o no, ja hi han aparegut nombroses desqualificacions de Mas que, òbviament, ha entrat ben de pressa en la nombrosa llista de polítics botiflers.

Aquest és un país ben curiós. A qualsevol altre lloc, el normal és que la gent que intenta aconseguir una fita, la independència, posem per cas, fa tot el que pot per aplegar al seu voltant el màxim de suports possibles. Fins i tot, sense moure’ns de Catalunya, partits com CDC amb “la casa gran del catalanisme” i el PSC amb la seva “Catalunya, causa comú” intenten captar per a les seves files gent d'un ventall ideològic força ample.

Però no és el cas de l'independentisme. Entre els que es mouen en aquest terreny el que té més predicament és allò del “nosaltres sols” en el sentit més restrictiu de la paraula. Sembla com si la pàtria de la que parlen només estarà reservada a unes elits (diferents segons el grup que fa la prèdica) mentre que la resta sort en tindrà si se la deixa continuar vivint al país.

Aquí, els d'ERC es veuen acusats de botiflers per minoritàries organitzacions independentistes de llarga tradició o de nova fornada. I, a la vegada, hi ha gent d'Esquerra –pactes tripartits a banda-- que deixen ben clar que per a ells, botiflers també ho són la gent d'ICV, el PSC i CiU. I aquí no s'atura la cosa: Per a molts convergents, sobretot els seus joves i els soidisants joves intel•lectuals de l'òrbita de la Fundació Catalunya Oberta, el paradigma del botiflerisme és el PSC i la seva direcció, formada majoritàriament pel que en diuen “quinquis del Baix Llobregat” en al•lusió al seu origen territorial.

Tothom és conscient, tothom ho diu: El PP des de fa anys i, el Tribunal Constitucional, de tres anys ençà, s'estan convertint en una fàbrica de potencials independentistes. L'injust sistema de finançament, el continuat maltractament cap a Catalunya per part dels populars i dels mitjans de comunicació de la dreta espanyola, el silenci de la gran majoria de les esquerres espanyoles i de la immensa majoria dels seus mitjans afins, estan ofenent molts ciutadans de Catalunya. I no tots es diuen Puig ni tots ells tenen el català com a llengua materna. Molts d'ells no són nacionalistes, són dels que als sondejos es proclamen tan catalans com espanyols. Amb prou feines s'identifiquen amb el federalisme, però se senten maltractats per Espanya.

Però resulta que malgrat tot, el creixement de l'independentisme –segons les enquestes- no ha sigut tan gran com s'hauria pogut pensar vist l'augment del nombre de catalans empipats o dolguts amb Espanya. Potser hi té a veure amb això el fet que una bona part de l'independentisme no s'ha mogut dels tòpics nacionalistes més primaris i viscerals. Un odi a Espanya i a tot el que sona a espanyol que fereix a molts d'aquests decebuts i que els frena en el seu acostament.

Els descontents s'han trobat amb uns independentistes que han preferit tancar-se en un país virtual sense acceptar una realitat social i cultural que comporta coses com que la llengua castellana ja fa segles que va arribar a Catalunya i que, agradi o no, forma part del nostre paisatge real, no de l'utòpic. Molts dels nostres independentistes encara no s'han fet a la idea de que a més de la meitat dels catalans, el desig de la independència no els hi arribarà pel coneixement del passat de Catalunya sinó per la voluntat de formar part del seu futur.

Qui sembla haver aquesta necessitat és Mas, que en els darrers dies ha dit que la seva missió “no és portar a Catalunya a una derrota (en un referèndum sobre l'autodeterminació) sinó construir la nació del futur per al conjunt dels catalans i portar al catalanisme gent que no hi està”. En aquestes declaracions, el líder de CiU assegurava que en els propers 4 anys, com a mínim, no hi ha d'haver cap referèndum: “Catalunya no està per acumular derrotes”, va argumentar. I va afegir que en aquests moments no hi ha una majoria social per plantejar-ho. “S'imposaria la majoria contrària, que també són catalans i que votarien que no”, va concretar. El camí, segons Mas, passaria per “treballar racionalment i emocionalment, però deixant de banda l'estómac i les vísceres, perquè la majoria de gent que viu a Catalunya se sentin catalans i es facin seu el país”.

Però Mas, en aquest terreny no és un exemple de coherència. Aquestes afirmacions seves no lliguen gaire amb altres declaracions seves, també d'aquests dies, en les que assenyala que si es fes un referèndum ell votaria a favor de la independència. Una afirmació que, val a dir, està a les antípodes del que va dir a l'octubre del 2007 en una entrevista a El Periódico. En resposta a la pregunta “Vostè aspira a una Catalunya independent?” Mas va dir que “un nacionalista no pot rebutjar aquesta possibilitat però el nostre projecte (el de CDC) és un Estat plurinacional. A mi m'interessa més la nació que l'Estat”. El novembre del mateix any, a La Vanguardia, el polític nacionalista va insistir: “Jo no plantejo la independència perquè divideix més que uneix a Catalunya”.

Vist el panorama, queda el dubte de si Mas, en les seves declaracions, no fa altra cosa que reflectir la diversitat de postures que hi ha en el si de la direcció de CDC sobre quin és el futur que li cal a Catalunya.