Abans de la consulta del passat dia 13, i a la vista del baròmetre del CEO, opinava que les condicions perquè sorgeixi un líder independentista, com també un altre espanyolista, estaven servides. Sembla que Laporta ja ha decidit donar el pas endavant i postular-se. El nou "moviment unitari per a una alternativa electoral independentista" -aquest és el complicat nom que s'han inventat per no parlar de partit polític- pot ser la plataforma de desembarcament de l'encara president blaugrana. Que farà Reagrupament en aquest supòsit és ara per ara una incògnita. El que sí és evident és que la iniciativa no agrada a ERC, i encara menys a CiU, i d'aquí el monumental enuig de López Tena –a part que té raó en les seves crítiques a la Coordinadora Nacional.

CiU veu com no podrà rendibilitzar electoralment un moviment que la seva aposta pel victimisme i la desafecció ha impulsat. Perquè els resultats de la consulta per a un nou partit que aspiri al deu per cent dels vots -que són molts- és bo, però per aspirar a 55 diputats fa falta molt més. El problema és que la radicalització fa impossible que convisquin en unes mateixes sigles els votants de Sarrià-Sant Gervasi, seguidors de Duran, i els independentistes més polititzats. I si el líder independentista és Carretero, les pèrdues per a CiU seran limitades, però si és Laporta l'impacte pot ser elevat. És per tant coherent que Mas tracti de refredar el suflé. El problema és que potser és massa tard. Els resultats del baròmetre són il.lustratius. En el cas d'ERC, que no té els problemes de convivència de sensibilitats polítiques tan diferents com CiU, la qüestió és les seves escissions, les seves batalles internes i la seva participació en el Tripartit, no li permeten rendibilitzar un procés del que fa pocs anys era el líder natural. A dia d'avui hi ha pocs dubtes que Laporta donarà el pas, encara que alguns ho dubten per un suposat sostre de vidre del president del Barça. No me n'alegro de la situació. CiU és un partit que garanteix que qualsevol procés, inclosa la independència, es faria amb les mínimes fractures socials i sense detriment d'un marc democràtic. Si CiU s'esfilagarsa –curiosament quan hi havia resistit sense problemes la seva travessia pel desert de sis anys d'oposició– la situació per Catalaunya no serà millor, com tampoc ho seria si això li passés al PSC, en benefici d'opcions uniformistes i antiautonomistes. Però si acaba passant, la responsabilitat serà només seva. Esperem que el TC ajudi a evitar-ho.