13/12/2009
L’amargor del dia després
Toni Bolaño
Ja ha votat tothom. Ha estat un gran exercici de democràcia. Han votat els immigrants que no poden votar. Ha votat el jovent més gran de 16 anys. Han votat ciutadans a les urnes instal·lades arreu dels municipis convocats. Han votat de forma avançada tot un grapat de ciutadans i ciutadanes. Han votat animats pels mitjans de comunicació públics que s’han convertit en els altaveus d’una expressió política, obviant altres opcions. Tots han votat sense cap tipus de garantia democràtica perquè no hi havia observadors neutrals o de totes bandes, només hi havia el control d’uns: dels que votaven sí. De fet, no es pot dir que una mateixa persona no hagi votat en dos o més urnes. De fet, un ciutadà que volgués votar no, podia fer-ho sense quedar en evidència?. Han votat els ciutadans escoltant els altaveus de cotxes demanen el vot afirmatiu. Han votat en pobles i ciutats on les forces independentistes, inclosa Convergència i Unió, són majoria. Han votat en terreny amic i així i tot el resultat no és per tirar coets.
Però, no es conforma qui no vol. Amb aquest resultat més aviat discret, els partits que han impulsat la convocatòria i les organitzacions impulsores ja demanen que els partits prenguin nota. Ha votat un 30% i ho comparen amb el referèndum de les europees. Mala comparació perquè al referèndum de les europees els partidaris del no van fer campanya. Els partidaris de l’abstenció també. A les taules electorals les garanties de pluralitat eren evidents. No votaven els que no podien fer-ho (joves i immigrants) per la qual cosa el cens de les europees era substancialment inferior.
Ahir Catalunya va votar, però només ho van fer uns quants. Uns quants que legítimament defensen una opció política. No tots, perquè la gran majoria no estava interessada en un referèndum on les regles no respectaven el més mínim pluralisme. Ara els guanyadors amagaran l’amargor de l’enganyifa de referèndum perquè no han assolit ni els mínims que es pensaven malgrat que ho tenien tot a favor. L’amargor del dia desprès és com aquell despertar d’un somni fantàstic. El despertar torna a la realitat. Una realitat que passa per seguir lluitant per un Estatut de tots davant dels intransigents que el volen retallar. La realitat malgrat els pesi als impulsors no és la independència.