La llibertat de l'individu davant l'Estat s'ha considerat el principi que en teoria ha motivat al projecte liberal. Els partits liberals i la Internacional Liberal (de la qual Convergència Democràtica de Catalunya en forma part) es presenten a si mateixos com als defensors de la llibertat davant la socialdemocràcia, a la qual critiquen per la seva excessiva dependència de l'Estat, assumint que tal dependència limita la llibertat de l'individu. De tal postura, els partits liberals en deriven les seves propostes culturals, polítiques i econòmiques, desenfatitzant la intervenció de l'Estat, promovent la privatització de les activitats econòmiques, socials i culturals, i oposant-se al mateix temps a polítiques públiques redistributives. Els programes de Convergència (CDC) i de la Internacional Liberal, així com de la secció europea de tal Internacional, tipifiquen el que estic descrivint.

El que és sorprenent és que aquest cant a la llibertat continuï en la narrativa liberal quan l'experiència de tal tradició política ha estat tan oposada al seu credo. Va ser precisament l'intel·lectual més famós d'aquesta tradició, Milton Friedman, definit pel diari liberal nord-americà The Wall Street Journal com al “lluitador per excel·lència per la llibertat” (17.11.06), qui va defensar amb més força la enormement repressiva dictadura del General Pinochet, mostrant-la com un exemple a la resta d'Amèrica Llatina (veure la seva entrevista a la revista Times 02.02.08). En realitat, la història dels partits liberals a Amèrica Llatina ha estat la història de suports a les forces més repressives d'aquell continent.

Un últim exemple d'això ha estat el suport de la Internacional Liberal al cop militar d'Hondures, nomenant ni més ni menys que vicepresident de tal Internacional al colpista Micheletti que va liderar el cop que va deposar el President Zelaya, iniciant-se una repressió en què els oponents al govern Micheletti han estat assassinats, torturats, empresonats i (el mateix President Zelaya) exiliats. I, per si no fóra poc, el president de la Internacional Liberal va visitar Hondures en suport del govern colpista, un cop que ha estat condemnat (i el govern Micheletti, considerat il·legítim) per tots els governs de la UE. Convergència Democràtica de Catalunya, per cert, no ha criticat el suport ofert per la Internacional Liberal a tal govern il•legítim i opressor. Tampoc no s'ha desvinculat de tal postura un altre liberal, Mario Vargas Llosa, que continua promovent el seu liberalisme a les pàgines de El País. Tots ells continuen callats davant la farsa d’allò que se’n diu eleccions que s'estan desenvolupant a Hondures en condicions en què els partits que s'oposen al cop són reprimits i els seus mitjans, clausurats. On són els liberals d'Espanya que diuen que defensen la llibertat? Els han sentit vostès?

Quina és la llibertat que el liberalisme defensa?
Tots aquells fets ens porten a fer-nos la pregunta: què és el que els partits liberals entenen per llibertat? Per respondre a aquesta pregunta n’hi ha prou d’analitzar quins són els grups i classes socials que s'han beneficiat més de les polítiques liberals. I les anàlisis empíriques donen una resposta contundent. Les classes empresarials i les rendes superiors són les que s'han beneficiat més d’aquestes polítiques a costa de les classes populars. L'oposició dels partits liberals a polítiques redistributives de l'Estat, a la despesa pública que reforça la protecció social, l'èmfasi en la reducció de la càrrega fiscal (sobretot de les rendes superiors), el seu recalcament en la desregulació dels mercats laborals (facilitant l'acomiadament) i tota la seva bateria de propostes incrementen els beneficis empresarials i incrementen els ingressos de les rendes superiors a costa de les rendes mitjanes i inferiors. L'evidència existent en la bibliografia científica mostra clarament que, com més gran força té el liberalisme en un país, més s’incrementen les rendes del capital a costa de les rendes del treball. Això és precisament el que ha ocorregut en ambdós costats de l'Atlàntic durant els últims trenta anys (des de l'inici de l'època liberal, amb el President Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya). Beneficiar les rendes superiors ha estat un objectiu de tals polítiques, ja que assumeixen que la riquesa que es crea en la cúspide es filtra a tots els altres. Va ser el President Reagan qui, en el seu discurs inaugural, ho va definir clarament. “Hem d'afavorir les rendes superiors, ja que la riquesa que es crea a la cúspide anirà filtrant a la resta de la societat”. El problema amb aquest enunciat és que tal riquesa, durant el seu mandat, no es va filtrar a la resta de la població. Al final del seu mandat, el 5% de la població de renda superior del país va veure créixer la seva renda un 368%. Per al 90% de la població, la renda va romandre pràcticament constant, i el 40% de la població (d'ingressos inferiors, dins d'aquest 90%), la renda va baixar.

El desenvolupament de les polítiques públiques liberals ha estat negatiu per a les classes populars també a Europa. Tal com he documentat en un altre escrit (“La silenciada causa de la crisis”. Público. 19.03.09), la massa salarial i els beneficis laborals i socials han disminuït durant el període liberal a Europa. I la taxa de creixement econòmic a la UE ha estat molt menor durant tal període que durant el període 1950-1980, quan les polítiques públiques van afavorir el keynesianisme.

Aquesta situació va ser fins i tot més accentuada a Amèrica Llatina, on el creixement econòmic per càpita va passar de ser un 89% durant el període 1960-1980 (època keynesiana) a un 9% durant el període 1980-2000 (època liberal), conseqüència de polítiques econòmiques liberals (promogudes pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial), cosa que explica el sorgiment de governs oposats a aquestes polítiques en la majoria de països d'aquell continent, on tals governs han estat hostilitzats pels partits liberals que, com va ocórrer a Hondures, arriben fins i tot a liderar cops militars en contra del canvi. És aquesta la llibertat que demanen?