Les fotos de Laporta celebrant el triomf sobre el Reial Madrid han tingut un amplíssim ressó a internet. Les fotos no tindrien cap transcendència si fossin "només" les fotos del president del Barça. El president d'un club de futbol està en el seu perfecte dret de celebrar els triomfs com li doni la gana, encara que quan es representa a una institució amb milions de seguidors cal tractar de guardar les formes. No és una qüestió d’hipocresia, sinó de respecte. Però per decisió pròpia, Laporta no és "només" el president del Barça. Laporta juga a la política i ho fa amb un discurs marcadament identitari, pontificant sobre la catalanitat i reivindicant-se com a líder salvador de la pàtria. I aquí sí que el seu comportament ens afecta a tots. Laporta perd les bones formes amb massa freqüència i demostra que li falta l'equilibri emocional necessari per tenir responsabilitats polítiques de primer ordre. Y, el que per mi és més greu, practica sense rubor la vella norma de "feu el que jo digui però no el que jo faci", pel que no em mereix cap confiança com a líder polític. Celebrar els èxits amb xampany francès –en el cas del senyor Laporta– no és una nimietat, perquè qüestiona tot el seu discurs i el redueix a una mera façana oportunista. No és per tant sorprenent que el soci del Barça –amb més seny del que es pressuposa als seguidors d'un club de futbol–, i malgrat la boníssima campanya esportiva, recolzés la moció de censura o, segons el sondeig publicat pel Periodico, prefereixi a Sandro Rosell que a un candidat continuista de cara a les eleccions de la propera primavera.