Hom coneix la narració d’en Charles Dickens on l’avar Ebeneezer Scrooge, malcarat, amargat i dèspota, és visitat pels fantasmes dels Nadals passats, del Nadal present i del Nadal del futur. Una narració magnífica que s’ha banalitzat mitjançant versions per als més menuts, però que hi conté, com tota l’obra d’aquest autor, una gran càrrega moral.

Hi ha l’egoisme present, aclaparador, de la mateixa manera que al seu costat hi conviu la generositat. L’egoista, és ben curiós, sempre pren el generós per un beneit, per un poca-solta, per un ase; el generós, en canvi, mira l’avar i experimenta una barreja de sentiments: indignació, llàstima, ràbia, pietat…

Els generosos sempre tenen més sentiments que els gasius. És normal. Qui no sap donar amor, és que poc hi té per a fer-ho. L’avar és con un arbre sec, mort, desfullat i abandonat al mig de l’erm, fuetejat pels vents… Cap ocell hi vol fer niu a les seves branques, cap parella d’amants gravarà els seus noms en el seu troc, cap xicot seurà a la seva ombra tan minsa a menjar-se una poma. El destí dels avars de cor és la solitud.

Nosaltres, gràcies a Déu, vivim en un país abundós en generositat. Tanta que, sovint, ens prenen el pèl i n’abusen d’ella amb una suficiència que ratlla en l’agressió. Som generosos, bo i que el tòpic sigui que els catalans no donem ni l’aigua que llencem a la claveguera.

Però si el senyor Scrooge és el model de qui no dóna, el català hauria de començar a pensar si pot permetre’s el luxe de continuar sent el parent ric a qui tothom s’hi veu amb cor de exigir-li diners. Perquè ja no en som pas, de rics. L’espoli dels Scrooge ens empobreix enormement i ens deixa en una situació de precarietat tal que Catalunya és, potser, la part de l’estat que pateix d’una manera més brutal la crisi. Als Scrooge això no els atabala gens i pensen que, mentre continuem així, ja els hi està bé.

Però em mormolen a l’orella que els ha visitat algun espectre: el dels Nadals passats, quan Madrid manava i la majoria del poble callava; la del Nadal d’ara, on una bona part del poble ja demana la independència perquè n’està fins el pap –ep, i al cinturó “vermell” també, compte, que la classe treballadora no és pas ximple i si els hi expliques que viuríem millor en un estat independent que no hagués de pagar el que paguem a Espanya ja ho agafen, eh?-; finalment, el que més ha esverat els Scrooge de torn ha estat l’espectre del Nadal futur, amb rostre d’estelada i una Catalunya lliure i sobirana a la qual ja no podran demanar-li ni diners, ni extorquir-la amb lleis fetes per ells i que van a favor d’ells ni aprofitar-se’n mai més. Naturalment, els Scrooge d’allà i els seus servents d’aquí estan atemorits, esverats, esporuguits.

Conte de Nadal? Cada dia ho és menys, fins el dia que ja serà una realitat. I serà bona per a tothom, és sigui independentista o no.

Bon Nadal per a tothom, pau i independència.