Va marxar un dia de la seva Cuba natal perquè les seves cançons, i sobretot les seves lletres, crítiques amb la Revolució, no agradaven al règim. Es va assentar a Madrid, mitjançant part de la seva família espanyola, i va desenvolupar la seva trajectòria artística. Ara presenta el seu tercer àlbum, 'Utopías' (Factoría Autor, 2009), un dolç compendi a una experiència musical que va començar a treballar a la seva Cuba natal als 80'. El so tradicional de l'illa caribenya, en forma de guaguancó i bolero, al costat de jazz i fins i tot bulerías, però sempre sota la tendra manera de cantar de Fowler. Un artista compromès i instruït, crític amb la Revolució però també amb la democràcia capitalista, que el pròxim dijous 21 de febrer debutarà davant el públic català amb motiu del seu concert programat dins del BarnaSants (Luz de Gas, 21:30 h ., 15/18 €).

En obrir 'Utopies' ens trobem amb una cita de la pel·lícula 'El Gran Dictador' (1940), en què diu 'Tots hauríem de voler ajudar-nos, així són els éssers humans'. Tot un manifest d'intencions...
Jo em sento molt identificat amb el cinema de Chaplin, i sobretot amb el seu missatge, i d'alguna manera aquesta cita ja entreveu el que un es pot trobar a l'àlbum. És una cita bastant utòpica, molt humanista, una cosa que a mi sempre m'ha impactat.

Vostè és un intel·lectual compromès amb les causes socials.
Sí, des de Cuba, potser és per això que vaig ser cantautor i no un músic amb un altre perfil. A mi a Cuba no només em va marcar el procés revolucionari, sinó que vaig ser dels que va néixer amb la Revolució i tot aquest impuls utòpic i emancipatiu, després el fenomen de la Trova... em van marcar molt aquests esdeveniments. D'alguna manera, estan en l'arrel de la meva manera de pensar, de veure el món, encara que ja hagi sobrepassat aquests esdeveniments 'fundadors'.

Vostè ha escrit un assaig sobre la utopia, que defineix com 'reflexió alliberadora de l'afecció a les certeses (el pensar com a possibilitat, no com identitat)'.
Ho vaig aprendre de Ricoeur, Maturana, Eisler... I sobretot de la meva identificació amb la perspectiva que inaugura la física quàntica, en la qual l'observador i l'observat estan en immunitat, en la que nosaltres creem la realitat. La realitat no està distanciada de nosaltres, al contrari, estem en connexió amb la realitat. I això fa al mateix temps que la nostra mirada fusioni la realitat. Tot aquest coneixement i aquesta experiència que emergeix cap a un nou paradigma de realitat i de la nostra relació amb el món forma part del meu esperit i està contingut en aquest disc. No d'una manera oberta, explícita, sinó que potser calgui percebre-ho a través de les claus que dóna cada cançó. Però en el fons és una mica el que subjau en aquest disc. Jo de fet reivindico la utopia.

I també la critica...
Primer faig una crítica de la utopia política, de la utopia que ha estat instrumentalitzada. Com ha passat amb l'ecologia, que no té res a veure amb la política, però aquesta l'està instrumentalitzant suposo que per a autoconservar-se. Però l'ecologia és tot el contrari a la política, que de fet, crec que la nega, perquè la base de la política són les jerarquies i l'ecologia és tot el contrari. La metàfora de l'ecologia són les xarxes, perquè veu el món en connexió, amb la qual cosa proposa una estructura social totalment diferent. Jo parlo d'una posada en escena nova per a la utopia, que no té res a veure amb la política, amb aquesta visió mecanicista i fragmentada del món, sinó una posada en escena diferent. La utopia explora la realitat i explora les possibilitats d'aquesta realitat, perquè aquesta realitat és potencialitat. Igual que la nostra consciència.

Per Julio Fowler, aleshores, utopia és sinònim d'optimisme.
Completament. I de filantropia, d'altruisme, de col·laboració... de comprendre que la vida és participació en tant comprenem que vivim en un univers participatiu, que no ens exclou. Per això considero que titulant 'Utopías' ja plantejo una provocació, plantejo un diàleg en tant urgeix comprendre un significat nou d'aquesta paraula. Al marge del fracàs polític, de les promeses que van intentar fundar una experiència nova, almenys oposada al capitalisme.

El primer single, 'Sólo una mujer', aprofundeix en el feminisme d'antigues peces com 'Tantos palos'. S'aconseguirà acabar amb el masclisme imperant?
Depèn. Avui en dia, el feminisme, com a ideologia o com a forma de veure el món, està guanyant cada vegada més presència davant la realitat, perquè el feminisme no és excloent. El que està proposant és igualtat d'oportunitats i drets, i per tant té una visió coparticipativa, que pot ser una ideologíaa salvadora, ja no com el socialisme o el liberalisme. Però com tota llavor, el feminisme ha de madurar, ha de créixer com a visió del món i també ha de ser ser comprès per la resta de la societat. El feminisme profund, que fins i tot té un vincle amb l'ecologia, és matrístic. Intenta comprendre els problemes matrístics de la civilització, que la història no ha registrat del tot, i començar a entendre la importància de la presència de la dona, i el que això significa en la convivència, en la vida associada, i la importància de la dona en el bé comú. La democràcia té un origen matrístic, tal com ho concep Maturana, i això comporta una lluita de tensió i conflicte amb el món patriarcal en què vivim. I és molt important que sigui l'home, el gènere masculí, el que entengui això. Però no com una solidaritat sense causa, no sense una reflexió profunda sobre el que implica viure en coparticipació amb la dona... Discriminar la dona fa que la societat no sigui realment democràtica i sí sigui excloent. Com discriminar un estranger o algú per motiu de raça, de color de la pell, en fi... Si volem viure en una autèntica democràcia hem de construir una societat inclusiva i en què la dona, per descomptat, jugui tot el seu paper. Pot resultar paradoxal que vostè pertany a la marginal 'Generación de los topos' i la dolçor que emana la seva manera de cantar, la seva alegria...
Jo en el fons reivindico la tendresa. La meva pàtria, la tendresa. De fet hi ha una cançó en que dic 'el teu amor és el meu país'. O com a mapa, o com a espai que sento realment que existeixo. El que passa que a Cuba era marginal perquè tenia un discurs contestatari, un discurs crític, fins i tot al marge de les meves cançons. Fins i tot des dels postulats emancipatius de la Revolució. A mi sempre em va interessar, i de fet vaig créixer en aquest esperit, sobretot el caràcter emancipatiu, una cosa comuna en algú que viu en esclavitud o de servitud. La llibertat és un interrogant a l'horitzó, que ens inquieta alhora que ens estimula. Vaig ser marginal perquè vaig mantenir un discurs crític al meu país. I com a cantautor la meva lírica qüestionava alguns aspectes de la política cultural cubana, de la Revolució cubana, que vèiem que s'estava quedant estancada, obsoleta, contradictòria i demagògica... i d'aquí la marginalitat. No era del gust, era de la generació 'ximple'. I vam haver d'invertir els espais per poder parlar de l'amor, de la tendresa, de la utopia... que al final és el sentiment que ens convoca a la unitat. L'amor inclusiu. El veritable amor. No respectar la diferència de la Revolució, d'alguna manera és antagònic amb aquest sentiment, amb aquesta emoció. L'amor és inclusiu. La Revolució exclou la gent per pensar d'una manera diferent. Aquesta tendresa de les meves cançons era negativa per a les autoritats del règim, les nostres cançons i la nostra actitud. Parlem d'inclusió, de respectar el pensament dels altres, i això és un gest amorós.

Vostè va marxar un dia de Cuba...
Vaig aprofitar un festival de cançó d'autor a Madrid i ja m'hi vaig quedar, perquè jo a Cuba havia estat censurat i mai vaig poder fer un disc allà. Sí que vaig poder fer diversos concerts davant gent que experimentava el mateix malestar que jo denunciava en les cançons, però d'aquí no vaig poder passar. Si un veu els documents d'aquesta època, sobretot de finals dels 80' i principis dels 90', del Grup Paideia o el projecte Hacer que problematitzen la realitat política i cultural cubana, eren contestaris... I la precarietat que vivia a Cuba em va portar a Espanya, que es va convertir en plataforma per a la meva trajectòria artística i per a la meva música, per seguir creixent no només com a músic, sinó també com a persona.

Segur que sent enyorança de la seva Cuba natal. Cap a on es dirigeix l'illa?
Anirà cap a on la majoria de la consciència de la gent digui. En principi, el canvi... la gent no té en ment encara què és la democràcia. Els que estan vivint a l'exili la democràcia liberal, alguns, no tots, som molt crítics amb la democràcia liberal, la democràcia capitalista. I aquesta és la que pel seu propi pes, pel pes de les tradicions, és la que s'imposarà una vegada desaparegui l'elit castrista. Però això tampoc serà, des del meu punt de vista, la solució. La democràcia capitalista continua tenint elements excloents i autoritaris, sobretot les que tenen un origen socialista o comunista, com el cas de Rússia o la Xina. Així que per a mi el futur no és molt favorable, si no tractem de salvar les tradicions humanistes ... El que passa és que avui en dia parlar de Cuba és ja tan complicat, perquè vivim en un veïnatge universal, i el problema dels Estats Units, i el de qualsevol país, afecta Cuba. De fet, jo no penso en termes de nacionalitat, sinó d'humanitat, a l'hora de parlar de Cuba. No volem 'salvar', sinó crear un marc democràtic plural i inclusiu. I destarrar la tradició autoritària que ha trencat altres voluntats democràtiques. Jo m'oposo a la continuïtat de l'autoritarisme a l'illa i aquesta demagògia de parlar d'instaurar una democràcia sobre una societat de servitud. Perquè la democràcia no ens salvarà de res si la gent no es consciencia sobre el que suposa, si no hi ha una consciència democràtica. Cal una alfabetització democràtica, i no només a Cuba, sinó a tot el món.

Amb quin cantautor espanyol o català podríem identificar Julio Fowler?
Escolto molts, m'agraden molts, però crec que tinc molt poc de cantautor espanyol. En mi hi ha influència afro, de la música negra africana, hi ha influència jazz... potser en la meva lírica, però tampoc. Sí que és cert, però, que Serrat és una referència per a mi. De fet tinc molta connexió amb la cultura catalana, Josep Pla i el seu meravellós 'El quadern gris' m'encanta, em sembla un monument de la literatura mundial, igual que Serrat. M'agraden molt els textos de Sabina. Però a nivell musical aquí les bases són més de pop-rock, cosa que jo no he assimilat tant a Cuba. M'apassiona el jazz, la música negra nord-americana, tota la cultural musical americana... M'agrada molt el que fa Pedro Guerra, conec a Raimon, Luis Pastor, Javier Ruibal... Sóc molt heterogeni, no crec en militàncies estètiques o musicals. Per això no trobo semblances. Però sí inspiracions. A més, el moviment de cançó d'autor espanyol, encara que crec que s'ha d'oxigenar una mica, a mi em resulta molt impactant, molt lúcid, molt ric.

Coneix el Festival BarnaSants?
El coneixia, però és la primera vegada que em programen i que hi tinc un contacte directe. I la veritat és que ja en tenia ganes. El que passa és que a mi no sempre m'identifiquen com un cantautor pel tipus de música que faig. Perquè també faig música per moure el cos i no s'identifica el cantautor amb música ballable. Però també faig música per ballar, perquè penso en les meves arrels. I no trobo dicotomia entre música per ballar i música per pensar. La cançó intel·ligent també ho és per les sinergies que és capaç de canalitzar i per la catarsi que és capaç de provocar en l'espectador. Fer que una cançó et mogui el cos, no només el cervell, és també una cançó intel·ligent.

Ben aviat tocarà a Barcelona. Què li inspira cantar davant del públic català?
Primer de tot dir que molt de respecte. Perquè Catalunya és un país amb una gran tradició cultural, intel·lectual... crec que és l'avantguarda d'això que anomenen Espanya, a nivell intel·lectual i cultural. Sempre que visito Catalunya la veig molt a l'avantguarda en les arts plàstiques, en l'arquitectura, en la pròpia música, en la literatura, en el teatre... Això inspira respecte i ho veig com un repte, com un desafiament. Jo crec que la meva música i el meu esperit tenen més a veure amb Catalunya. Molt respecte al mateix temps que molt desig, molt entusiasme, ganes de connectar amb el públic d'allà, que a diferència del de Madrid, crec que té més a veure amb la meva proposta.

Prepararà alguna cosa especial per a aquest concert?
No vull que sigui quelcom forçat, sinó que en el futur vagin passant de manera espontània i orgànica, de manera natural, les coses. Hauria estat molt bonic, la veritat, però per a aquesta vegada no perquè vaig escàs de temps i no podré preparar-ho. Però més endavant, promès queda.

Julio Fowler - BarnaSants 2010
Dijous 21 de gener'10
Luz de Gas, BCN. 21:30 h. 15/18 €

+ Info: MySpace Julio Fowler + Web BarnaSants