No és crosta, no. No és una ferida que deixa marca. És la mateixa pell. Ara que s’acosten les eleccions, la ideologia dominant a Catalunya comença a marcar el seu territori. Ja el tenen controlat, però ara cal que es noti. Ho veiem sovint. Ho vam veure quan es van celebrar les consultes. La televisió pública va fer tot un desplegament, com si d’unes eleccions es tractés. Els que votaven van rebre gairebé el tractament de patriotes. Ho vam veure quan es va inaugurar l’aeroport d’El Prat –per cert, sensacional–, quan van arribar a un acord sobre el finançament, quan es va inaugurar la línia 9 del metro o quan es va aconseguir el traspàs de rodalies. El sanedrí mediàtic al capdavant –vaixell insígnia ple de tertulians, columnistes i opinadors que tenen un denominador comú– omple els mitjans de comunicació de la ideologia dominant, denunciant mancances, defectes o maltractaments. És la crosta, que sempre va farcida de pessimisme.

En els darrers dies, la van veure i viure en el seu màxim esplendor donant carnets de catalanisme, de català i fins i tot de patriota. El president Montilla va utilitzar el seu missatge de cap d’any per dir que ell no era indepedentista. Va dir que el president de Catalunya no apostava per dreceres –jo afegiria, carrerons sense sortida– i que no volia ser el representant de la Catalunya pessimista que fuig d’estudi quan l’Espanya intransigent posa problemes arreu, a totes les nostres reivindicacions. Va dir, en definitiva, que ell vol plantar cara als problemes i que no vol arrossegar el país a un escenari de frustració i d’impotència.

Doncs ja va dir prou. Ha estat fustigat pel sanedrí. Ha estat qualificat d’antipatriota, d’anticatalà. No va sortir la paraula botifler, però la pell –l’antiga crosta, que ara mostra la seva cara més amarga– va sortir per dir que no era bon català perquè no va defensar les consultes independentistes. És més, les va criticar. El president de tots, escollit pel Parlament de Catalunya depositari de la voluntat popular –convé recordar-ho–, ha estat menyspreat, insultat i, fins i tot, ha vist com es recordava que no era un català de naixement, i que no parlava correctament l’idioma de tots. El president, després de dir el que pensava, ha estat criticat amb duresa per tots aquells que callaven de forma còmplice quan el president Pujol farcia els seus discursos de l’ideari nacionalista. Abans, el president responia a les expectatives de la crosta i de la pell, i aquesta callava. El president Pujol era aplaudit. Ara, el president Montilla, no. Les seves paraules han despertat la crosta, que ja ha establert el codi de bon català. Un codi de quatre barres que defensa la independència, l’estelada i l’enfrontament amb Espanya. La crosta ha deixat pas a la pell.

Perquè ara, ser bon català és ser independentista. Laporta és un líder, un patriota, un bon català perquè és independentista. No importa que utilitzi el Barça –que és de tots, de totes les sensibilitats del país– pel seu projecte polític i els seus interessos personals. Queda perdonat, perquè és un patriota. Un patriota que ha apropiat el Barça de tots a la causa independentista. Si pensés d’una altra manera, el sanedrí ja l’hauria condemnat en els tribunals mediàtics.

Ara ser patriota és no plantar cara als que ens volen retallar l’Estatut. Ara ser patriota és denunciar que el volen retallar i no defensar-lo per insuficient. Ara ser patriota és esperonar aquesta idea de Catalunya com si fos la única possible. Ara ser patriota és fer de la independència la única ideologia. Ara ser patriota és tenir una única forma de pensar: separar-se d’Espanya. Un únic argument com a tota força ideològica, però barrejat amb un cert racisme chovinista on el melic és l’epicentre. Aquesta ideologia, encara que no els agradi sentir això, no és més que una sort d’UPyD però al contrari. Ara ser patriota –i dels bons– és denunciar la traïció d’ERC que va impedir allò de CiU+ERC=CAT. Ara ser patriota es clamar contra els independentistes amb una altra forma de pensar. Ja no són pura sang. Ara ser patriota és identificar ràpidament a l’enemic espanyol, reduint de forma simple el que és Espanya i amagant que és un estat plurinacional. Casualment al revés dels nacionalistes espanyols, que també ho amaguen i identifiquen l’enemic català. Dos discursos iguals i que es retroalimenten. Però, malgrat que s’entestin –dient reiteradament, per exemple, que PP i PSOE són el mateix–, no són els únics existents ni a Espanya ni a Catalunya.

Ara ser patriota és dir que no ens estimen i dir que el millor que podem fer és marxar. Ara ser patriota és renunciar a discutir amb Espanya i explicar-nos als espanyols perquè ens entenguin. Ara ser patriota és identificar els bons –el nostres– i els dolents –els altres, els que no pensen igual que la ideologia imperant. Ara ser patriota és denunciar mancances, establir desigualtats, parlar d’aspiracions impossibles i no donar solucions. Només cal aixecar l’estelada. Més que suficient. Ja ets tot un patriota.

Ara ser patriota és defugir dels problemes i plantejar utopies. Això, és el que diu la ideologia dominant i políticament correcta. Ho diu la crosta. Altres diríem una altra cosa. Altres diríem que jugar amb els sentiments, que no donar la cara, que fugir d’estudi dels problemes i mirar cap a un altre costat, té un altre nom. I admet diferents qualificatius, triïn vostès mateixos. Però, compte! Compte amb la crosta. Sortirà donant lliçons, no repararà en insults i desqualificacions, farà de la pàtria el seu argument i, evidentment, donarà i retirarà carnets de català. Ho farà, només faltaria, arrugant la representació del poble català i parlant en el seu nom. Aleshores, estarem davant de la pell, no de la crosta. Ara ja és mostra tal i com és. Com dir-ho? Ara ja no necessita camuflar-se, no calen màscares.