El món nacionalista ha estat molt mogut durant el cap de setmana. D’una banda, Artur Mas s’afanyat a presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Falten molts mesos per celebrar els comicis però el líder convergent s’estima més no deixar res a l’especulació. S’ha presentat rodejat dels seus en un primer míting i amb un important desplegament mediàtic. Ho fa fet per fer palès que ell és qui vol encapçalar l’espai sobiranista i nacionalista. Que ell és el candidat i el futur president. Que ho prova per tercera vegada i no vol renunciar a res. Fins i tot, ha fet autocrítica dient que no vol repetir errors del passat negant-se a concretar pactes perquè, en el fons, Artur Mas aspira a recollir el vot nacionalista moderat allunyat de l’independentisme i també el vot militant sobiranista. Una àmplia oferta que ha de sumar a la casa comuna. Mas i el seu equip han vist el perill. Si els vots es diversifiquen en el món nacionalista es tornarà a tenir en qüestió el triomf final. Fins i tot, abans dels pactes post-electorals.

Per a CiU no és el moment de fer experiments i actuar com si no hi passés res. El problema és evident. El món nacionalista pot concórrer a les autonòmiques més dividit que mai. Amb CiU i ERC, és clar, però també un altre candidat que, amb un llenguatge messiànic, vol pescar en l’electorat convergent. O d’altres, perquè l’embolic a Reagrupament pot obrir les portes a una quarta opció nacionalista.

Joan Laporta sembla disposat a fer la guitza al líder de CiU. Si fa uns dies va fer una entrevista on deixava clares les seves intencions, ahir va utilitzar l’'Avui' per deixar clar que ell vol ser president de la Generalitat. Que es presentarà per fer país –no explica com– i que no es presenta per ser el segon de la casa. Ni més ni menys, Laporta aprofita la posada de llarg del flamant candidat de Convergència i Unió per posar en qüestió el lideratge de Mas. Avisa CiU que ell no serà un peó en la partida d’escacs que ara comença.

Potser, l’espantà de Carretero a Reagrument del cap de setmana té alguna cosa a veure amb tot això. Potser Carretero s’està acostant a Laporta per emprendre una nova aventura i, potser no tots a Reagrupament estaven situats en aquesta línia, la qual cosa ha provocat l’enrenou. Potser, quan Carretero va dir allò que era més important ser president del Barça que president de la Generalitat havia parlat amb Laporta. Aquest Laporta que ara diu que ser president del Barça li ha donat l’experiència suficient per ser president de la Generalitat. El messianisme salva pàtries sembla que ha donat un primer pas sense retorn per encapçalar una candidatura. Encara es aviat per fer apostes però blanc i en botella normalment és llet. Caldrà estar atents als moviments dels reagrupat que s’han quedat sense el seu dirigent més conegut.

La partida, però, té més actors. Puigcercós, a qui tothom augura una gran derrota, està marcant les seves posicions. D’entrada planta cara a CiU però també vigila el flanc d’Iniciativa, a la qual ha deixat fora d’un hipotètic tripartit. El líder d’ERC està fent les coses amb tranquil·litat i potser els auguris que preveuen la gran derrota republicana desprès es tindran que llepar les seves ferides davant d’un Puigcercós que serà cabdal en la propera legislatura i que mantindrà la força d’ERC en un bon estat de salut.

Mas tenia fa uns mesos a l’abast el seu triomf. Conscient que ara les coses no pinten massa bé es vol avançar per marcar un camí que el tindrà ple de pedres en el seu propi graner electoral. La divisió del món nacionalista fa preveure unes eleccions interessants. I els que ja estaven prenen mides dels despatxos de Palau poden tenir una sorpresa més que desagradable. El PP, neguitós pel seu paper, també ha començat a córrer per evitar fer-se mal amb els ciutadans que encara aspiren a repetir resultats amb el permís dels “upeidés”, i la Nebrera que espera ofertes per decidir que farà de gran. El PSC, mentrestant, espera. Encara tenen temps perquè la carrera electoral és de fons, no un esprint. A les partides d’escacs és més important la paciència que la impaciència. I amb tant de moviment més aviat val la pena pensar-se com es planteja l’estratègia. Anar massa ràpid no és molt bona consellera.