Em diuen que a les farmàcies s’han esgotat les píndoles contra el mareig. I no, no és per culpa d’un allau de viatges en vaixell o en avió, que va. El mareig que patim el poble de Catalunya té com a origen el ball de noms que acostumen a fer els socialistes quan s’apropen eleccions. És una tècnica coneguda, per vella i per tronada. A mig mandat es canvia el càrrec electe per un altre i au, aquí no ha passat res.

Aquesta manera de fer diu ben poc de qui l’empra i de qui s’ho deixa fer, no sé si m’entenen. Qui considera que és de rebut fer un canvi de persona –llevat d’un cas de força major, naturalment, com ara una malaltia– es rifa de l’electorat que l’ha votat amb la ingenuïtat de qui creu que els polítics hi són per servir-nos, i no per servir-se’n de nosaltres.

Vegin dos exemples. A l’ajuntament de Barcelona, com que ja se la veuen venir, i l’efecte Jocs d’Hivern els ha fet figa, algú ja diu que potser no estaria malament que l’Hereu deixés el càrrec ara que som al bell mig del mandat i ocupés el càrrec en Carles Martí. Home, que no fan controls antidoping als nostres edils? En Carles pot ser un bon primer secretari del PSC a Barcelona, pot ser un bon secretari d’organització, pot ser el que vulguin menys l’alcalde de Barcelona, i no pas perquè sigui ruc, que no ho és. La cosa rau en el fet que ser alcalde de Barcelona vol dir ser-ho de TOTS els barcelonins i barcelonines, vol dir pensar en la ciutat i no en el partit, vol dir deixar-se el carnet a casa i saber negociar, pactar, raonar i, especialment, escoltar. I en Carles, que té moltes virtuts, ai làs!, no en té cap de les que he descrit anteriorment. Mala peça al teler hi tenen, doncs, els sociates a l’ajuntament, que cada cop és més clar que el governarà en Trias com és ell, amb la tolerància de la persona que, justament perquè té les idees clares i el cor a lloc, sap que la primera virtut del governant és dialogar, dialogar, dialogar i, si cal, dialogar encara més. Barcelona no ha pogut parlar amb cap dels seus governants en aquests darrers temps, i demana a crits com a ciutat i com a capital de Catalunya algú que l’escolti.

Un altre exemple. Cas de perdre les properes eleccions nacionals, a can PSC ja rumien que el ara per ara President Montilla deixi de ser el candidat i ho sigui una dona. L’aparell creu que ha de ser Carme Chacón, car na Montserrat Tura els esvera perquè és massa catalanista, segons ells. Na Chacón, amb la cosa de l’exèrcit i el “Capitán, mande firmes” els deu semblar més adient. No de bades a Nicaragua hi manen els “Capitanes”.

Què volen que els hi digui. Un clàssic digué que no pot existir cap lideratge polític que no estigui recolzat per un sòlid lideratge social. No hi ha campanya mediàtica ni assessor d’imatge que convenci a la gent que ho passa malament –més de mig milió d’aturats i centenars de milers de mileuristes a Catalunya– de les bondats de governs que s’embranquen en discussions bizantines. La gent vol polítics seriosos. Els mateixos socialistes ho reflecteixen en un lema que he vist, i que ve a dir que quan els temps són difícils, cal gent seriosa.

Per tot això, personalment em fa basarda aquest ball de noms. Com a mínim, m’agradaria que ens diguessin quin serà el candidat. Ni que sigui per respecte, no?