Daniel Cros representa molt bé el perfil del músic actual. Escriu la lletra i la música de les seves cançons, les canta, les interpreta al piano, les enregistra al seu propi estudi, Rosazul, dissenya la imatge dels seus treballs i els edita amb el seu propi segell. Llicenciat en Geografia i Història i amb una sòlida formació musical forjada a Cuba i als Estats Units, el barceloní Daniel Cros va començar de ben jove com a guitarra del mític grup mod Brighton 64 i va evolucionar, posterioment i en solitari, cap als ritmes llatins, la improvisació jazzística i la cançó d'autor. Ara presentarà al Círcol Maldà de Barcelona, durant tres dies seguits (del dijous 25 al dissabte 27 de febrer), 'Las vueltas que da la vida', un recopilatori amb les seves millors cançons tot envoltat de músics cubans i la seva tendresa caribenya.

Què en recordes d'aquella primera etapa als Brighton 64?
Jo era molt jovenet i tot era molt incipient. De fet, assajàvem i de seguida ja teníem un bolo. I no hi havia estructura en el món de la música com la coneixem avui en dia, no hi havia programació musical continuada. Tot era molt improvisat. Tens 17 anys, ho vius d'una manera intensa i realment estàvem en el 'candelero', perquè tampoc hi havia tants grups a Barcelona. Recordo tocant al Magic, al Rock-ola de Madrid, a l'Àngel Casas (Musical Express, TVE-2)... Jo encara no havia entrat a la universitat i em trobava fent unes coses que ni havia somiat. Vaig descobrir molt sobre la marxa...

Eres mod?
Era l'estètica del grup, jo era més punk. Jo era dels The Clash i més radical. Portàvem jaqueta i corbata, però jo disfrutava amb els Clash... Vaig tenir després una vespa, però perquè m'agradava... però m'agradaven molt The Who, The Jam...

I com s'arriba de fer música mod, o tenir un gust punk, a fer boleros?
I abans, jo venia de Bob Dylan, de Leonard Cohen... Anava a un cole de pijos, però era un hippy amb esclops i amb actitud contracultural... Tot té a veure. El fet de continuar avui dia fent música i per tenir una productora de música has de ser una mica punk i inconformista, perquè costa d'anar contracorrent i lluitar tant de temps. I en aquest sentit, no he perdut ni força ni il·lusió.

Vas fer un viatge a Cuba que va suposar un punt d'inflexió...
Tot va començar amb un seminari de percussió, de música cubana que va organitzar el Taller de Músics que impartia Guillermo Alonso, un cubà afincat a Califòrnia que va venir de gira per Espanya i va fer aquest curs entre músics que estàvem estudiant jazz. Va ser molt intens perquè va durar dos dies, fèiem combo -tocar tots junts- i ell em va ensenyar a 'tumbar', quan jo estava més acostumat a la improvisació tipus jazz. I allò em va impactar, vaig començar a investigar i llegir partitures, a aprendre'n. I poc després vaig fer un viatge a L'Havana per estudiar percussió, a la recerca de les arrels de la música afrocubana, perquè Cuba és una escudella de totes les músiques que vénen d'Àfrica, d'Europa, d'Amèrica, de tot arreu. I bàsicament són tres ritmes: el yambú, la columbia y el guaguancó, que són ritmes molt bàsics i es toquen amb una sola clau i una conga. La gent també els toca amb graelles, ara les toca amb el que té a mà... I vaig començar a incorporar aquests ritmes a cançons meves, sempre respectant el ritme original.

A més de la música, la personalitat dels cubans també marca...
Jo parlo de fa 10 anys, i em va impactar perquè estaven molt malament. Els músics allà es guanyen la vida donant classes als 'guiris', o malvivint... Jo anava amb un altre músic que l'anava invitant a 'roncitos' per aquí per allà i ell, a canvi, m'explicava coses i em portava a llocs. Això sempre t'enriqueix. Aquesta manera de ser tan alegre, amb valors humans... Aquí, amb el capitalisme, i la pressió econòmica, la humanitat es perd.

Com viuen a Barcelona, a casa nostra, els músics cubans que van decidir marxar de l'illa?
Molts d'ells van venir perquè són grans músics, han estudiat a l'ENA (Escola Nacional d'Art) de L'Havana, i tenen una formació professional i musical tremenda. La seva sortida ha estat que els hagi portat un altre músic d'aquí, que els ha arreglat els papers, i la seva vida aquí també ha estat dura. Perquè de seguida et poses a una sala a tocar, fent tres passes sis dies per setmana. És a dir, fent 18 bolos per setmana per pocs diners, amb orquestres de ball... I aleshores els compromisos han estat força durs. Els músics que toquen amb mi tenen altres músiques estables. Un d'ells em deia que tenia assumit que això seria un hobby, i que el que el donaria de menjar és una altra cosa. Una altra treballa a El Corte Inglés, a la secció d'instruments musicals afortunadament per a ella...

Els músics cubans perden 'pistonada' un cop surten de la seva illa?
S'acaben adaptant, perquè al principi els 'timings' són diferents... Jo he gravat recentment amb els Africa d'Ivori i hem viscut uns processos força traumàtics, perquè els horaris no són els mateixos. “Bueno, ya pasaré por la tarde”. I tu li has de dir “no, no, que la prova és d'aquí a una hora”... S'han d'habituar als horaris d'Occident... Es tracta de trobar un equilibri.

Internet a qui ha fet mal, als músics o a les discogràfiques, tu que ets a les dues bandes?
Realment el que ha patit la 'crisi' és el disc i els músics mai hem fet grans fortunes només dels discos. Perquè el poder el tenen les multinacionals, aquells que tenen contracte, i cobre un tant per cent. Però en aquest sentit no hi hagut un gran canvi per als músics. I ara la diferència és que són els músics els que s'editen els seus discos, els que se'ls han de produir, comunicar-los i fins i tot els venen als seus concerts. Això dóna espectatives molt realistes sobre què pots fer amb el disc. I la distribució per internet no són grans diners, però també suposa un ingrés. A nivell de descàrregues, a altres països la legislació és més estricta, però a Espanya està més tolerat. Però diversos estudis han demostrat que això no necessàriament ha perjudicat la indústria, perquè reverteix en l'assistència de la gent als concerts. Es descarreguen l'àlbum automàticament, però després paguen 30 € per una entrada. I això són també ingressos. I el fet de la xarxa ens ha beneficiat a tots els músics moltíssim, i a qualsevol empresa... De fet, pots tenir el mateix dret d'imatge que un artista de multinacional amb una web com cal... Abans t'havies de pagar una doble pàgina en algun diari, i clar, aquí sí que manaven les multinacionals.

'Las vueltas que da la vida', el títol del teu darrer projecte, és autobiogràfic?
Em vaig inspirar per la foto de portada, que la vam fer al bar 'Raïm' de Gràcia ('el cubano' o 'cubanito'), molt llatí, i em va ajudar a definir el sentit del disc. És una selecció de les cançons meves que més m'agraden, però que també tenen a veure amb experiències, viatges o amb estudis que jo he fet. I buscava un títol coherent a tot això que vaig trobar amb 'Las vueltas que da la vida'. He recollit la meva trajectòria en solitari d'aquests darrers 15 anys en 12 cançons, amb les quals lògicament també estic molt satisfet a nivell de composició, de lletres i d'arranjaments. És el que li faria escoltar a algú que no sapigués res de mi.