Raynald Colom (Vincennes, França, 1978), com molts altres grans músics de casa nostra -és francès de naixement, però viu a Catalunya des de que tenia 10 anys-, és tan lloat portes enfora com no suficientment conegut portes endins. Per exemple, durant març tocarà a Grècia, França i Itàlia, el que no poden dir molts altres. És un trompetista de primer nivell, alumne avantatjat de Wynton Marsalis, i després de diverses col·laboracions amb Perico Sambeat, Manu Chao i molts altres, va establir el seu quintet resident al Cafè Royale de Barcelona. Va impactar amb el seu primer àlbum, 'My 51 Minutes' (2005), va col·laborar amb Duquende i Chicuelo, va confirmar la seva progressió amb 'Sketches of Groove' (2008) i de nou de la mà de Chicuelo l'any passat va publicar 'Evocación' (2009, Adlib Arts), on revisa des del jazz la seva visió personal del flamenc. El 24 d'abril compareixerà a L'Auditori amb l'argentí Luis Salinas, en un concert programat dins del 21è Festival de Guitarra.

Chicuelo ha estat clau en aquest darrer treball teu, ‘Evocación’. Com apareix a la teva trajectòria?
Va contactar amb mi fa uns cinc anys per treballar amb ell en el disc de Duquende ‘Mi forma de vivir’, i a partir d’aquí vam treballar junts per al seu disc ‘Diapasión’. Chicuelo va ser la persona que em va fer entrar de veritat en el flamenc i que em va fer entendre, em va fer veure clar, el que era el flamenc. Per no caure en tòpics, com passa amb els músics que venen d’altres registres, anar directament a les arrels i descobrir d’on ve aquesta música. Però és un tio collonut, un molt bon amic. I la vessant humana també és molt important.

Perquè hi ha el Chicuelo músic, tòtem del flamenc, però també el Chicuelo personatge, amb tota la seva experiència i personalitat...
El Chicuelo mai m’ha dit el que tenia que fer i el que no tenia que fer. Però sabia com posar-me en els seus projectes. Però a nivell personal, quan treballes amb músics d’aquest nivell, ha estat molt fàcil. No et diu què has de fer, sinó que t’indueix cap a allò que vol, cap a una cosa concreta.

I què en penses tu de la mà de Chicuelo a ‘Evocación’?
Vam escriure la majoria dels temes de manera conjunta. I crec que de tots els grans guitarristes del flamenc, Chicuelo era l’únic que podia estar en aquest projecte, es va tirar a la piscina en un estil que era així jazz, però de manera molt oberta, gens ‘comercial’. És música que fa pensar. I a l’estudi hi havia una conya acollonant. Ell no parla anglès, els músics americans... i hi havia un ‘cachondeo’ quan venia, amb el seu 'salero' flamenco...

Com descobreix Raynald Colom el món del flamenc?
D’escoltar-lo, fa moltíssims anys. Amb 12-13 anys, discos de Paco de Lucía, de Camarón... després Rafael Riqueni, i vas cap abaix, la Niña de los Peines, el Niño Ricardo... ve de temps. Que jo com a músic m’hagi posat en el món del flamenc, que no és només musical, sinó també tota una història, d’on ve, farà uns cinc o sis anys, però poc a poc, no volia tirar-me a la piscina sense saber ben bé el que em feia. El flamenc és una manera de poder buscar-me una personalitat diferent.

Hi ha qui diu, però, que t’has abocat totalment al flamenc, tot i que potser ‘Evocación’ és més una fusió de jazz amb flamenc, o jazz obert amb pinzellades flamenques...
Moltes d’aquestes crítiques venen de gent del món del jazz que no entenen de flamenc, i diuen, hòstia, aquest tio ha agafat i s’ha tirat al flamenc. No, he agafat elements i ritmes del flamenc. És més jazz que no flamenc.

És una altra manera de fer això tan esmentat del mestissatge o és una revisió flamenca sobre la teva base jazzística?
No m’ho he plantejat mai, però crec que el concepte mestissatge és erroni ja d’entrada, està mal plantejat. Pots considerar mestissatge els Ojos de Brujo, o Calima, o el responsable de tot això, Manu Chao, i és tot un fenomen que ha funcionat molt bé fins fa uns anys. Però el problema ara mateix a Barcelona és que això de mestissatge ja està fora de to. La gent que ha arribat de fora ara ja s’ha afincat aquí i ja tenen un producte molt més clar del que volen fer. Jo crec que ara sí que comença a haver-hi una cosa més clara de barreges, d’influències, a l’hora de fer la música. Mestissatge? No m’ho he plantejat mai ni en tinc la idea. Jo vull fer la meva música i si funciona bé, i si no, també. Ho tens que treure de dins com sigui.

Sempre ho he pensat així. La trompeta és un instrument que canta, és com una veu. És tan bèstia... Quan tens una veu dalt de l’escenari, és el líder del grup. Una trompeta és el mateix, se li nota. I més passa el temps, menys importància dono a la tècnica i més dono importància a expressar-me. Intentar cantar amb la trompeta és una cosa coherent amb el concepte meu de crear melodies. És la idea, i miro que s’assembli a una veu.

Tu amb tres anys ja vas començar amb la trompeta...
No, amb el violí. La trompeta va aparèixer als 8 anys o així.

És la millor manera que tens per expressar els teus sentiments?
És un instrument per poder expressar-me. Si sapigués d’altres maneres, si sapigués cantar o sapigués escriure, ves a saber... Però la música és el meu instrument per explicar històries. Que amb el temps es converteix en una altra història, això ja es veurà. Però, sí clar, la trompeta és la meva manera de poder dir el que penso. Sense ànim de crear tendències, eh! Ara és la trompeta, d’aquí a un temps... ara estic amb una col·lega preparant una pel·lícula que rodarem a Nova York... el món visual i el món del cinema també m’interessen molt a nivell d’expressar-me mitjançant les imatges. Es tracta d’obrir portes per millorar la meva forma d’expressar-me. Cada instrument va amb la seva personalitat, i la trompeta és molt incisiva.

Wynton Marsalis... què és el primer que penses quan escoltes aquest nom?
Va ser el guru que va tornar a posar al jazz on estava a finals dels 70’, va tornar a posar aquesta música al seu nivell. I a més ha fet una cosa molt important a nivell de pedagogia, perquè s'ha fet un munt d’anar a escoles i acadèmies, ha fet dvd’s per a nens, per explicar el que és el jazz d’una manera senzilla, no d’aquella manera que la gent es pensa que és complicat, perquè no ho és gens. Wynton és un referent per tothom, sobretot la meva generació així com les anteriors i les posteriors. I als Estats Units, on el jazz esta molt institucionalitzat perquè és l’única cosa que poden exportar com a seva, que s’ha fet allà. Ha guanyat un Pulitzer, dirigeix el Lincoln Center Jazz,... és una mica referència per tot això.

Nascut a França, vius a Barcelona i tens l’esperit de Nova York. On son les veritables arrels de Raynald Colom, o et sents ciutadà del món?
No puc dir si sóc francès, català o espanyol, és complicat perquè tinc una barreja familiar acollonant. I he tingut la sort de voltar molt pel món, i quantes mes voltes hi dónes... jo sóc de Barcelona, em sento de Barcelona, que és on visc. Les meves arrels estan tan difuminades... Ciutadà del món? Doncs sí, però com tothom. Jo em sento d’on estic en el moment.

Com pot ser que gent com tu o Llibert Fortuny, per citar alguns músics de jazz catalans, tingueu tan bona crítica fora de casa i aquí gairebé no s’us conegui... Et sents ignorat?
Una mica, sí. El que ha passat aquí amb la cultura catalana i l’escena jazz és que quan va morir el Tete (Montoliu) es van adonar que hi havia mes músics que el Tete, van descobrir que aquí havia jazz. I van voler fer les coses molt a corre-cuita a l’hora de promoure aquesta música, com crear tòtems molt ràpid i fer revistes, que em sembla molt bé, perquè crea una mica d’indústria, però s’han oblidat de la part que és més important. Si jo estudio i trec uns productes, no hi ha indústria. La indústria l’he creat jo. És a dir, un segell, una editorial, jo sóc el productor de tots els meus discos... El jazz aquí gaudeix d’una bona salut el que és a nivell artístic, moltes propostes tremendes –tenim un Carles Benavent, gent que ha donat la volta al món...-, el problema és que no hi ha indústria. I a més tampoc et donen les possibilitats reals de sortir enfora. M’agrada viure a Barcelona, és molt humana i collonuda, però si m’haig de crear una indústria des d’aquí és una utopia, perquè tampoc hi ha indústria per moure-la cap enfora. Em criden d’Àsia, d’Estats Units, pero d’aquí no. Jo me’n recordo d’anar a veure el Tete sent petit i ser quatre gats, i tots de fora. I va morir el Tete i tothom era super col·lega seu...

I com s’explica que sense indústria hi hagi aquest viver de músics de jazz de primer nivell?
Quan fas música a nivell artesanal com fem nosaltres, poc a poc, és una carrera d’obstacles molt lenta, i ja no ens importa, el que volem és fer música, al preu que sigui. I és un estil de vida. El que vulgui ser músic, i sobretot de jazz, és un estil de vida. Estem com fora de la societat i ja ens interessa. Jo no vull treballar de dilluns a divendres i el cap de setmana anar al Gran Via 2 a veure la pel·li, això a mi em deprimeix. No critico que estigui malament, però és el meu punt de vista.

Sembla, a vegades, que als músics de jazz us ‘espanta’ ser comercials...
No ho crec, la majoria de problemes de la música té molt a veure amb els propis músics. Perquè sí que és veritat que hi ha un cert sector que intenta anar d’artista ‘maldito’, però el problema és que el públic no té una oportunitat real d’escoltar aquesta música. I fan del jazz quelcom elitista. Però vas al Vijazz de Vilafranca, o al CCCB i les seves jams, i trobes públic molt jove, d’entre 20 i 30 anys. Però les autoritats culturals ho volen mantenir elitista perquè així es pengen les medalles. No poden dir que el jazz no funciona, han de buscar de quina manera pot funcionar. Per què no es pot escoltar jazz a Rac105, per exemple? L’exemple és el Llibert, que ho ha fet molt bé i ha pogut saltar aquests límits, perquè fa una proposta més 'fusion', força propera al rock... A França hi ha una emissora dedicada al jazz... No és que el músic no vulgui, sinó que la gent que té les nanses de la cultura no donen peu a que la gent ho pugui conèixer.

En canvi, el pop en català, per citar l’exemple més recent, sembla que sí està rebent a nivell institucional aquesta empenta...
Perquè la política cultural d’aquest país es basa en la llengua. Si no fas una cosa cantada en català, ja no els interessa, perquè aquí no es parla de cultura, només es reivindica la llengua, la llengua, la llengua i el català. Em sembla bé, pero jo no tinc ningú que em posi la pistola al cap amenacant-me si parlo en català, vivim en una societat on podem parlar la llengua que volguem... Qui està portant realment la cultura catalana enfora? Respecto molt Manel, Gerard Quintana, etc, però són Chicuelo, de Cornellà, el Miguel Poveda, de Badalona, Duquende, que és de Sabadell... Em diran que això no és català? Són tan catalans com Mompou o Albéniz... Fins que no entenguin que la cultura és molt més que la llengua, o que no és nomes la llengua...

Si et 'pispèssim' el teu mp3 o Ipod, què hi trobaríem?
Trobaríeu de tot. Molt flamenc, moltíssim. Hi ha un disc que me’l poso sempre, el ‘Potro de rabia y miel’ (de Camarón de la Isla), del qual em flipen varies coses. Despres molt hip hop, m’agrada molt Bob Marley... música! No vull ser un talibà del jazz... Le Pianc, pop de puta mare... De jazz, Wayne Shorter y Terence Blanchard, del qual recomano el seu darrer àlbum, ‘Choices’.

Es pot viure de tocar jazz?
No, però això ja ho sabem! Home, sobrevius, jo no em puc queixar que no haig de donar classes, que em sembla collonut fer-ho, i tinc molta sort, però és molt difícil. I s’ha acabat ja el tema de les gran estrelles, i les grans companyies discogràfiques... Però tot això depèn de les expectatives que un es marqui a la vida.

Com has viscut com a músic tot l’afer Millet tenint en compte que es tracten de diners del món cultural?
Em sento ultratjat. A Franca hi ha una cosa que és molt clara, tu pagues impostos, pero també saps molt bé què es fa amb aquests diners. I aquí vivim en un país de subvencions. El que no arribo a entendre és que empreses privades rebin subvencions... a sobre, es foten els diners a la butxaca, com el Millet, que a sobre no el foten a la presó. Ja ho diu Elbicho, si robes, fes-ho a mansalva, perquè te’n sortiràs. I això només és la punta de l’iceberg de com està la cultura. No entenc perquè no preguntem què fan, a part dels impostos que ja se’n van a Madrid, amb tots aquests diners. I ja no parlo com a músic, sinó com a ciutadà. I hi ha coses ben fetes, com l’ESMUC, L’Auditori, el de Sant Cugat... però trobo a faltar transparència. Qui són les persones que escullen qui fa música i qui no en fa, o teatre? Sí, hi ha artistes que funcionen millor que altres, però trobo a faltar transparència. Perquè en Millet va estar trenta anys ficant-se diners a la butxaca...

Raynald Colom & Luis Salinas Group - Festival de Guitarra 2010
Dissabte 24 d'abril'10
L'Auditori, BCN. 21 h.22 €

+ info: Web Raymond Colom + MySpace Raynald Colom