Si hom passeja per la Ronda Sant Pau, prop del Mercat de Sant Antoni, i del Raval, i passa per davant del restaurant 'Els ocellets' (abans 'Los Pajaritos'), fàcilment hi podrà veure en Peret. Pere Pubill Calaf (Mataró, 1935), 'Peret', com tots el coneixem, avui és un personatge carismàtic a qui cal afegir una gran dosi d'experiència, que donen els anys i els episodis viscuts, i, sobretot, sinceritat, sense pèls a la llengua. Ha emprenyat el món de la premsa rosa després de no fer-li el joc un cop ha tornat de l''etapa evangelista', de la qual no hi renega pas. Es mostra decebut amb els polítics, com si fos el portaveu de tots els seus veïns, i ha deixat escrit que, el dia que hi falti, tornin alguns premis en funció de qui el rebi de nou, com ha fet amb la Creu de Sant Jordi per 'culpa' d'en Fèlix Millet. Peret, que no estava mort, sinó que estava de 'parranda', com diu 'El muerto vivo', actuarà el dijous 11 de febrer a L'Auditori de Barcelona per presentar en directe 'De los cobardes nunca se ha escrito nada' (2009).

Com s'explica que tants anys després el seu públic continuï nodrint-se de gent jove que se sap les lletres de les seves cançons de memòria?
Doncs no ho sé, la veritat. He pensat vàries coses. Una és internet. L'altra és el boca a boca, que sembla mentida, però és molt important. En un grup d'amics, un diu: escolta això, i comencen a parlar, a parlar... La primera vegada que ho vaig notar va ser fa tres anys, a Madrid, en un festival benèfic. Vaig arribar sol, em vaig posar a cantar i se sabien totes les cançons. I el més gran tenia 20 anys! Feia 18 anys que no anava a Madrid...

Hi té a veure l'excel·lent estat de forma que viu avui la rumba catalana, especialment a Barcelona?
Pot ser, és clar. I el que hem de fer és treballar-hi tots perquè continuï sent així. El més interessant és que ho coneguin els joves, i puguin triar. Seria ideal crear l'escola de la rumba catalana, aquí a Barcelona. Quan tinguem això, hi haurà més facilitat per a la rumba... Hem de pensar que és una música nostra!

Vostè comparteix el criteri d'en Txarly Brown, doncs, que considera que intentem fer pop, rock, etc., però el que és ben nostre és la rumba...
Sí, és així. I temps al temps.

I fins han tot han creat el Congrés de la Rumba Catalana amb un primer manifest...
Sí, volem defensar la rumba i treballar per rebre els recolzaments necessaris, com tenen altres tipus de música. I esperem que es pugui aconseguir. Ara estem en un compàs d'espera, a veure què passa...

La rumba ha hagut de superar a Catalunya el hàndicap d'estar associada al món del flamenc i a la gent castellano-parlant?
Al principi, la rumba es feia al Liceu! La noia de l'alta societat que es casava, si no hi anava el Peret a tocar... malament. Bocaccio, Bacarrá... La rumba es vestia d'smoking a televisió. I parlo dels anys 60' fins als anys 80'. A totes les discoteques d'Espanya s'escoltava música de Peret, de la rumba. Jo me'n vaig anar els 80', i què va passar després no ho sé perquè jo estava a l'evangelisme i no estava per la música ni escoltava res. Però quan vaig tornar els 90', la rumba ja no tenia la mateixa situació. Hi havia llocs que ni la volien. Ara se li començar a donar el que és mereix, l'atenció que mereix una música que és nostra, i quan dic nostra, no em refereixo només a tots els catalans, sinó a tots els espanyols.

Què és el que no se li ha dit mai a un covard?
No ha estat una idea meva. Parlava del disc i em van preguntar: què, estàs content? Sí, estic content, però és un disc arriscat: cuplé, tangos... una miqueta valent. Però, en fi, dels covards mai s'ha escrit res. I van agafar la frase i van dir, ja tenem títol per al disc! No va ser idea meva, jo només vaig mencionar la frase...

I la foto de portada, és 'real' o un muntatge amb Photoshop?
És real! Van començar a escriure-hi frases que hi ha a tot el disc, com 'María de la O', o 'Hay un tiempo para todo'...

I què li va semblar la idea quan li van proposar?
Una 'xorrada', la veritat. 'Ja comencem'... El que ha de fer aquesta feina s'ha de guanyar la vida, no? Però això passa en tot. Els temps corren...

I vist el resultat?
Els vaig felicitar. Sóc un cascarràbies, no tinc pèls a la llengua, dic les coses pel seu nom. I, la veriat, no m'ho pensava... però veient el resultat, estava equivocat i ha estat un èxit. Ho han fet molt bé aquesta gent. Igual que el vídeo. El primer plànol que vaig veure vaig preguntar, escolta, què és això què esteu fent amb la gent ballant en primer pla... I tot el demès ho van fer bé. Molt bé. Remugo quan penso que no ha d'anar bé, però a vegades m'equivoco, és clar. I aquests joves ho van fer bé, tant uns com els altres.

No és considera vostè un pioner d'això dit mestissatge?
El Bach és un pioner... i el Beethoven... perquè tot és fusió. La música és fusió. Què fusionem? Doncs unes notes. Això és fusionar. El que passa és que hi ha coses que es fusionen i tenen resultats, i d'altres que no arriben a res. Perquè allò important és que hi hagi un bon resultat.

I quan veu propostes com Ojos de Brujo, amb qui ha col·laborat, Chambao, en Muchachito Bombo Infierno, Macaco... sobre una base de rumba, què en pensa?
Doncs molt bé! Si és el que fem tots! Ningú inventa res. Jo tinc els meus 'giros', i tots tenim un referent. I a vegades, fins i tot sense saber-ho, estem fent coses que ja hem escoltat. I creem un tema, pensem 'caram, què guapo!', i resulta que gairebé ja existeix, i ha sortit per la tele, o per la ràdio... No inventem res, si està tot inventat! El que podem fer és barrejar les fitxes i jugar al dòmino. I el resultat!

Vídeo: 'El muerto vivo', Peret amb Marina d'Ojos de Brujo

Amb la Marina de Ojos de Brujo ha enregistrat el videoclip 'El muerto vivo'. Què en pensa d'aquesta cantant tan peculiar?
La Marina té molta trempera. I és una artista de molt temperament. I d'ara a quan la vaig conèixer, ha guanyat moltíssim... Hi ha artistes que els escoltes deu anys després i dius: està igual. I la Marina ha guanyar moltíssim en saber estar, en presència, en la manera de cantar, en tot... I això és molt bo per a una artista.

Com va aprendre la tècnica del 'ventilador'?
A mi em diuen ensenyen això i no sé ensenyar-t'ho. Quina tècnica és? Mira-ho i fes-ho... Agafa una guitarra i sobre una cançó t'ho ensenyo, perquè serà el 'ventilador' d'una cançó. Perquè la gent s'ha pensat, de tant parlar-ne, que aprendrà la tècnica del 'ventilador' i ja ho tinc fet. Però és una cançó, una rumba, i hi ha altres tipus de cançons que requereixen d'un altre tipus de 'ventilador'. Els que han treballat amb mi han après d'aquesta manera. Veient-ho, mirant-ho, escoltant-ho... La música primer l'hem de portar pel cervell, adoptar la mecànica necessària, i un cop tenim això, aleshores fer marxa enrera i portar-la al cor, perquè arribi al públic. Hem de fer aquest procès. I no fa falta partitura per a això.

En canvi, un dia un senyor li va dir que vostè havia de posar-se dempeus per tocar...
No el conec... Bé, sí el conec, però no recordo el nom. Un xaval que el vaig veure una vegada i ja no vaig tornar a veure'l més. I li dono les gràcies a aquest senyor. Em va ajudar molt, moltíssim, perquè no és el mateix assegut que dempeus. No és el mateix. Un cop em vaig posar dempeus i allò ja va ser un show... bastant difícil, perquè tocar la guitarra, cantar i ballar alhora doncs... i aguantar la guitarra... és molt difícil, i necessita molt entrenament.

Vostè que ja hi ha participat... seria possible veure'l ara, de nou, a Eurovisión, tenint en compte en què s'ha transformat el concurs?
Somriures. Jo vaig conèixer Eurovisión sent un festival de cançons. Aleshores, s'enviava un tema a Televisió Espanyola, se l'escoltaven, i els interessava o no. Ara, no sé quin sistema tenen, però no crec que sigui ara un festival de cançons. Hi presenten altres coses, o ballen... No ho entenc ara com va.

Va rebre la Creu de Sant Jordi... Fèlix Millet també.
Un premi s'ha de mirar per què es dóna.... i aquest senyor diu que no ho feia per a ell, sinó per a la seva família... i vostè, a quantes famílies ha fet mal? I aixecant falsos testimonis, com en alguns programes de premsa rosa, que s'aprofiten de gent jove molt necessitada... I si els denuncien, han de pagar molts milions, però és que en guanyen molts més! Com el premi Ondas que li van donar a un presentador (Jorge Javier Vázquez)... doncs no em sembla bé. Per això vaig tornar el meu.

Doncs recentment va tornar a la càrrega contra vostè per desprestigiar el seu premi Ondas.
Si jo no sóc ningú. I si li donen una Creu de Sant Jordi, com a un altre que es diu Jordi (Jordi González, presentador de 'La Noria'), la tornaré. Potser ja sóc mort, però ja ho he deixat dit. O si li donen la Medalla de Barcelona, també, que tornin la meva. No ho vull.

Ha participat a la cerimònia d'inauguració de dues edicions dels JJ.OO, a Barcelona'92 i a Múnic'72. Què en pensa de la candidatura olímpica de Barcelona als Jocs d'Hivern del 2022?
L'olimpíada no ens van anar malament, no? Crec que és important. S'ho disputa molta gent i molts països que ho volen per a ells, així que alguna cosa té... Vindrà molta gent, ens coneixeran més... Barcelona es va donar a conèixer amb l'olimpíada.

Què més el que més l'ha emprenyat de tot el que han dit de la seva etapa 'Iglesia Evangelista de Filadelfia'? Si en vol parlar...
La veritat és que no sé tot el que es va poder arribar a dir, no m'he emprenyat amb res. Home, s'han dit coses que no són certes, com que anava en un cotxe i em va passar no sé què amb uns llums... això no és veritat. Però què vols fer-hi. Hi ha alguns periodistes que d'una mentida en fan una gran veritat.

Com entra en aquest cicle 'evangelista', per què deixa la música?
Perquè ja no sentia fer música, no em deia res. Jo sentia aleshores anar a ajudar a la gent, fer algo... Els hospitals, els malalts, les necessitats... Aquesta era la meva inquietud. Però la religió. No he estat mai un religiós.

I com se'n surt un d'aquesta història?
Doncs no entrant-hi. Jo me'n vaig sortir perquè no era una qüestió religiosa, repeteixo.

Li 'sap greu' recordar aquesta etapa?
No, no. Al contrari. Jo vaig aprendre, del poc que sé, molt allà. Repeteixo, del poc que sè. Per mi va ser molt positiu, uns anys positius.

Què li queda per fer al món de la música que li faci il·lusió?
Moltes coses. Gravant el penúltim treball, un dia em vaig aixecar a les sis del matí i m'havia anat a dormir a les cinc perquè havia estat gravant a casa. I no podia dormir perquè necessitava tornar a escoltar-ho. I escoltant la cançó, amb auriculars per no molestar els veïns, doncs em vaig fer un tip de plorar. I dóno gràcies per haver tingut aquell pensament, de redescobrir quant d'important és la música. Em queda algo per fer? Doncs aprendre a fer més coses amb la música i continuar gaudint-ne, disfrurar encara més que abans. No hi he aprofitat prou el temps, em sap greu no haver après més.

Així, doncs, tenim Peret encara per a una bona estona...
Esperem que sí!

Què en pensa del fenomen internet, a qui ha perjudicat realment, als artistes o a les discogràfiques? O a tots dos sectors?
És un tema molt complicat aquest. Perquè en realitat la culpa no és d'internet. Internet té les seves coses bones. Quan ens baixem alguna cosa il·legalment sabem que estem perjudicant algú. Però resulta que no està penalitzat per la llei. Però a la meva consciència queda si ho faig o no ho faig. Però d'altra banda, també ajuda molt. Molts grups, o jo mateix entre la gent jove, ens donem a conèixer gràcies a internet. Té els seus pros i els seus contras. És com el tema de la qualitat. A molta gent els dóna igual, ho escolten i no els costa res. I això és suficient.

Vostè participaria en un, ara teòric, referèndum per la autodeterminació de Catalunya?
M'interessa, però no voto. M'interessa la democràcia, jo he viscut amb la dictadura, i per això vaig votar, perquè tinguéssim democràcia. El que no m'agrada és el sistema. Que un senyor s'emporti 200-300 milions d'euros i passi un parell d'anys a la presó... i ja està! No em sembla bé. No és just. No hi ha justícia. Un senyor que ha robat milions i milions i milions i surt al carrer sense fiança. És que no m'ho puc creure ni puc acabar d'entendre-ho.

El preocupen més, doncs, qüestions socials que no pas la nacionalitat que diu el seu DNI.
Aquest és el meu país, i tinc un DNI. Però m'agradaria no tenir DNI. I tenir una democràcia de veritat. I per això no voto. I ni em preocupo quan escolto els polítics. No escolto ja a Zapatero perquè no s'ha complert res del que ha dit. Què en trec d'escoltar-lo?

I el dijous 11 de febrer, a L'Auditori, concert a Barcelona. Què n'ha preparat?
No ho sé. Sí que sé que vull fer coses sol. El públic i jo, perquè és quan em sento millor. M'agrada veure les cares quan toco una cançó, i sé si els agrada el que estic fent, perquè somriuem i s'ho passen bé, segueixo per aquest camí. Si no, giro cua. Els explicaré el que sento ara, que em servirà per al nou disc... I, després, el que els artistes hem donar, que és el que el públic vol.

Peret - Festival del Mil·lenni
Dijous 11 de febrer'10
L'Auditori, BCN. 21 h. 30/35 €

+ info: Web Peret