Franco de Vita (Caracas, 1954) va triomfar com a cantautor de música pop i balades, component cançons per a altres músics com Ricky Martin, Chayanne o Enrique Iglesias i sent l'autor de peces com 'Sólo importas tú', banda sonora de la exitosa telenovela 'La Dama de Rosa'. Ha estat i és un super vendes a Amèrica i el referent de la balada feta a Veneçuela, el seu país natal, encara que de pares italians i resident a Madrid des de 1989. Va començar, de jove, apostant pel rock dels seus adorats Rolling Stones o Beatles, però va ser amb la cançó pop i la balada, amb música impregnada de ritmes llatins i ja com a solista, quan va aconseguir obrir la porta de l'èxit. Ara, la seva gira 'Simplemente la verdad' arriba al final amb un triple concert a Espanya (26-F, Barcelona; 27-F, Tenerife; 28-F, Madrid), lloc on confessa que sempre ha volgut triomfar sense aconseguir-ho del tot .

Qui diria que vostè va començar dins del món del rock...
Vinc del rock, de Led Zeppelin, de Black Sabbath, de fins i tot els Rolling Stones... Però arribaves a Miami amb aquesta proposta i és que ni t'obrien la porta. A les ràdios dels EUA i de Veneçuela sonava llatí, sonava salsa, pop, balades... i colar una mica de rock era excepcional, i més en espanyol. Però vaig estar 10 anys fent rock, concerts que acabaven amb l'arribada de la policia.. Calia viure, i vam tirar d'aquest filó (pop i balades). Però els concerts tenen molta energia, de rock, de pop i també de música llatina, perquè he fet una mica de tot. I això m'ha portat a sumar 25 anys de trajectòria.

I després de tot aquest recorregut, amb quin gènere s'identifica avui?
Crec que depèn més de les cançons, de l'estat d'ànim amb què les afrontes. Depèn de la inspiració, del moment, de protesta, d'amor... I les discogràfiques no s'arrisquen res, no volen lluitar per ficar coses noves a la ràdio, i quan prepares un disc hi haa d'haver la balada, la segura, etc. i per aquí van. Jo al tercer disc em vaig afartar d'això, perquè jo tenia dos temes que a sobre eren supercomercials, segons crec. La història del taxista Luis, que es deia 'Louis' com a artista, explicada en cinc minuts, era un mig temps, tirant a pop-country.. No vegis el que va costar convèncer la companyia, que si era molt llarga, el que va costar! I després va ser un èxit total la cançó.

Què li queda per fer en el món de la música? Una cosa que li faci especial il·lusió?
Triomfar a Espanya em faria moltíssima il·lusió. Em coneix poca gent i triomfar-hi em faria moltíssima il.lusió, i hi estic treballant. Si ara se m'obrís el mercat d'Espanya seria meravellós, encara que no em puc queixar, he tingut sort i la meva música es coneix des de Canadà fins a la Patagònia, a Amèrica, i no tothom ha tingut aquesta possibilitat.

Quina música trobaríem en el seu reproductor de mp3?
La Shica. M'encanta. També hi ha molts anglesos que m'han cridat l'atenció, com americans... A part dels clàssics, Oasis, Red Hot Chili Peppers... hi ha molts que em criden l'atenció. O cantautors com Joaquín Sabina o Alejandro Sanz.

Com veneçolà, no em puc estar de preguntar-li per Chávez...
Això és el pitjor, que estigui en boca de tothom. El millor que li pot passar a ell i el pitjor que ens pot passar a nosaltres. Cada vegada que parlem del personatge l'enfortim. I és el que busca. No comparteixo el que està fent, i com més parlem d'ell, més fort el fem.

Joaquín Sabina deia recentment que algunes de les idees de Chávez estan molt bé, però no es pot suportar el tifa que és...
És que la teoria de Chávez és el món ideal. Igualtat en el món, que tots tinguin benestar, que tothom tingui feina, atenció mèdica... meravellós. Però és que no està passant això. Hi ha un sector de la societat que li va molt bé, ja es veu a Caracas, però t'endinses en alguns barris i veus els problemes, i estan tornant un poble depenent d'un govern, d'aquest tipus de governs que asseguren que et salvaran, que et treuran de la misèria... però després la gent no té aquestes possibilitats per si mateixa. I no ha aconseguit controlar ni l'agressivitat ni la violència, ni la delinqüència que hi ha al país. La majoria dels veneçolans surten per inseguretat, per por que li treguin la vida. Si no s'arreglen aquestes coses bàsiques, la teoria pot ser meravellosa, però no hi veig els fets. I una altra idea que detesten molts veneçolans és aquesta imatge de megasalvador i megaprotector d'Amèrica amb tants problemes que tens a casa. Jo entenc que cal obrir-se i ajudar a altres països, ja ho vaig proposar fa anys en una cançó, 'Esto es América', però és que el país realment té unes necessitats bàsiques que no estan cobertes.

Va participar amb Amnistia Internacional en la lluita contra el maltractament a les dones.
Estic implicat en aquesta causa des de fa anys, i és clar, sempre a partir de cançons, com 'Un extraño en la bañera' que va cantar Ana Belén i que aborda aquesta problemàtica, que va recuperar Amnistia un cop la vaig publicar jo en el meu àlbum 'Stop ', i vam estar de gira per a, què sé jo, alleujar i corejar consciències sobre aquest tema.

I què es pot fer per canviar aquesta societat eminentment masclista?
L'educació. És l'únic. Si no sabem educar els nostres nens... perquè tot comença en l'edat primària. A l'escola, a casa. No aconseguirem res si criem a les persones com a animals i no com a humans.

Què va trobar a Madrid per establir-la com a lloc de residència?
Vaig néixer a Veneçuela, als 3 anys em van portar a Itàlia. Quan vaig tornar a Veneçuela, els meus pares vivien en un barri que es diu La Candelaria, que estava plena d'espanyols. Als 13 anys vaig començar a aprendre espanyol i a conviure amb espanyols, els meus primers amics... Després vaig venir a Espanya el 1982, quan el Mundial de futbol, amb uns amics i vam visitar Sant Sebastià, A Corunya... i vaig sentir que estava com a casa. I ja vaig pensar aleshores que si algun dia m'anava de Veneçuela, Espanya era el país en què m'agradaria viure. I mira que ho vaig intentar a Nova York, a Miami, a Los Angeles, a Itàlia... i en cap lloc em vaig sentir tan a gust com a Espanya. I a més sempre vaig pensar que era una bona plataforma per a Europa. Quan anava a la Sony a portar els meus discos a Itàlia, ia França, el primer que em preguntaven era com estava funcionant a Espanya. Per a ells era la seva referència per a un cantant hispanoparlant.

Què li inspira tocar al Palau de la Música Catalana de Barcelona?
Sobretot respecte. Escenaris així em donen molt respecte. No el conec físicament, l'he vist per internet i em sembla molt bonic. El vaig veure en l'últim vídeo que David de Maria va fer allà amb Chenoa. En escenaris així es forma una gran complicitat amb el públic, i fins i tot els músics toquen una mica més baix. És una altra dimensió tocar en un lloc així. Hi ha un altre 'feeling'.

Comparteix una certa opinió establerta sobre la fredor inicial o l'exigència del públic català?
Doncs jo no puc dir el mateix. La veritat és que en els meus concerts a Barcelona la majoria del públic era llatí, o no era majoria català com per poder comprovar-ho. Però jo he sentit el mateix. No he sentit cap diferència amb un altre públic. Català, xinès, japonès, veneçolà... les sensacions són les mateixes. Recordo al Teatre Grec de Los Ángeles que totes les primeres files estaven preses per japonesos... La capacitat per emocionar no va en funció de la raça...

Amb quins col·laboradors comptarà en aquest final de gira a Espanya?
Lucrecia i Georgina, una noia nova veneçolana que està sonant molt, estan confirmades per a Barcelona. I María Toledo, la pianista flamenc, que és super intel·ligent i arribarà molt lluny.

Final de gira 'Simplement la veritat'

Divendres 26 de febrero'10
Palau de la Música Catalana, BCN, 21:30 h.

Dissabte 27 de febrero'10
Auditori de Tenerife, 21 h.

Diumenge 28 de febrero'10
Palacio de los Deportes, Madrid. 21 h.

+ Info: Web Franco de Vita