La segona preocupació dels catalans són els polítics, després de la desocupació, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. És obvi que la dada peca de discreta. El que senten la majoria de vexats contribuents envers els polítics no és preocupació, sinó ira i basques, directament.

Els mitjans de comunicació –la majoria sustentats pels polítics– han mitigat la dada atribuint-la per les bones a “la corrupció”. D’aquesta manera, totes les garrotades se les enduen cinc o sis noms propis. De fet, no hem vist que cap pròcer es donés per al·ludit. A l'inrevés, es dediquen a qualificar de populistes i demagogs els nous que empenyen.

El que preocupa no és la corrupció d’uns quants, altrament l’enquesta ho diria així, sinó la percepció que estem sotmesos al pillatge generalitzat i a l’engany sistemàtic. S’ha fet evident que avancem a cegues conduïts per una casta sense preparació professional i cultura escassa que només aspira a perpetuar-se.

Les notícies fan feredat. El president de la Generalitat és incapaç de redactar una frase de tres línies i l’ha de copiar furtivament, com un mal estudiant, d’un paperet que amaga a la butxaca. El vídeo que s’ha difós d’una visita a l’Ajuntament de Berga fa caure la cara de vergonya. El vicepresident es tambaleja com un boxejador grogui i es dedica a fer viatges de fi de curs i a repartir dividends entre parents i col·legues. El número tres d’aquest curiós govern, que és titular d’una cosa que es diu Participació Ciutadana i entusiasta del feng shui, s’ha barallat amb tothom, ha blasmat les consultes populars i està socarrimat per totes bandes, i perdó per la broma fàcil.

Cada dia apareixen proves d’amiguisme en el repartiment de diners públics i ja ens ho prenem com una cosa natural, i fem com ells mateixos: esperem les eleccions. Però l’alternativa quina és? Un més dels escandalets recents ha estat que CiU i el PSC s’han aliat per impedir que la Sindicatura de Comptes investigui els ajuntaments on governen, com fan sistemàticament cada cop que s’han de revisar factures.

La política de CiU és coneguda de fa tres dècades i si governa no variarà ni un borrall. Mas ha evitat definir el model de país que vol i no aposta per res que no sigui la comunitat autònoma de règim comú que impera. És molt difícil que CiU obtingui la majoria absoluta i l’única hipòtesi amb què treballa el pinyol és la sociovergència. Aquesta no implicaria compartir la Generalitat, sinó que CiU governaria a Catalunya amb el beneplàcit dels socialistes i els donaria suport a Madrid. Una fórmula que Pujol ja va explotar durant vuit anys i que retornaria al profitós oasi.

I el país? A qui li importa! De fet, l’últim gran debat és si ha d’acollir la merda nuclear pròpia i aliena, un destí reservat als pàries de la terra. Després de desballestar les estructures del que va ser –deien– un dels motors d’Europa, la victòria definitiva de l’Espanya eterna serà convertir Catalunya en un abocador. Totes les motos que ens vénen ja ens les han encolomat una vegada o altra. O foc nou o no future.