Nova catàstrofe natural, nou fracàs humanitari. Es una història antiga que ja hem vist abans en multitud d’ocasions. Al tsunami de l'Oceà Índic, als terratrèmols de Caixmir i Java, a les inundacions de Moçambic, fins i tot durant l’huracà Katrina de Nova Orleans. La magnitud del desastre a Haití ha fet encara mes paleses, si és que calia, les greus deficiències d'un sistema humanitari internacional que no n'aprèn.

A Haití, com ahir, com demà, hem perdut dues setmanes vitals durant les quals centenars (segurament milers) de persones que havien sobreviscut al terratrèmol han mort sota les runes, o de ferides no tractades, de gana o a causa de la violència generada per la falta d'ajut.

Mentrestant assistim a una nova funció del més clàssic circ humanitari. ONG de tot el món es mobilitzen fent grans declaracions i criticant la comunitat internacional abans de començar a fer-hi res. Les agències de les Nacions Unides prometen una resposta immediata i garanteixen la coordinació de l'ajut internacional quan amb prou feines arriben a coordinar-se entre elles mateixes. Els Estats Units prenen el control de l'aeroport i converteixen l'acció humanitària en una empresa militar on la prioritat és enviar el menjar, els llits i les dutxes dels 10.000 soldats-cooperants. La UE navega, com és habitual, perduda a l'ombra dels nord-americans. Una tropa de consultors, analistes i acadèmics opina sense parar als mitjans de comunicació dient als altres com han de fer la seva feina. ONG falses posen anuncis a tort i a dret per robar donacions. La Hillary Clinton i la Carla Bruni competeixen a veure quina es passeja primer entre les runes i els morts de Port-au-Prince. El Bill Clinton i en Bush pare s'erigeixen en gurus humanitaris. El George Clooney i els seus rics amics organitzen festes que beneficien més la seva imatge que els haitians. I tots plegats es barallen per sortir a la tele a demanar diners, diners, diners, diners...

Així, els haitians passen dies i dies sobre les runes, rodejats de cadàvers, sense aigua ni menjar, ni assistència mèdica, en mans de les xarxes de prostitució i de tràfic de nens que fan l'agost en mig del caos. Centenars de persones moren perquè l'ajuda no arriba a temps, i quan arriba uns reben cassoles però no menjar, a uns altres els donen arròs però no tenen res per bullir-lo, uns quants reben o roben tres vegades més del que necessiten i ho venen a preus d'escàndol als que no els donen res en absolut...

I no és una qüestió de manca de voluntat, ni de mala fe, ni d’escassetat de diners o de recursos (l'aeroport és ple a vessar). És un problema d’organització, de manca de coordinació. Un seriós assumpte que no és nou, que ja hem vist en nombroses catàstrofes abans i que ningú del ram no amaga. Però el que cal és anar més enllà d'anomenar el problema. Per què és literalment impossible coordinar tanta ajuda, tanta generositat? Doncs perquè hi ha massa ONG, massa institucions barallant-se pels recursos, massa ’experts’.

Paradoxalment, com més gent vol ajudar menys ajuda reben les víctimes. El sector de l'ajut humanitari està sobredimensionat des de fa anys i necessita regulació urgent. La brutal proliferació d’agències humanitàries perjudica  les víctimes que se suposa que pretén socórrer perquè dispersa els recursos econòmics existents entre milers de petites organitzacions, augmenta els costos de gestió, dificulta la coordinació de l'ajuda urgent i genera una competició malsana entre ONG per a les quals la seva prioritat és la seva pròpia supervivència, no la dels damnificats.

I ajudar a regular el sector és a les seves mans. De debò vol ajudar Haití? Doncs no doni ni un duro a les ONG, col·labori a disminuir-ne el nombre i la propera catàstrofe tot serà més fàcil d'organitzar i menys gent morirà per culpa del nostre afany de protagonisme.

Ah! Tampoc doni ni un duro als governs, amb el que paga d'impostos ja n'hi ha prou. Recordi que si van trobar bilions per rescatar els bancs de la fallida econòmica de ben segur poden trobar uns quants milions per rescatar Haití.