Overkill van demostrar a la Salamandra perquè són un grup de referència de thrash metal des de fa més de 20 anys. Els de Nova Jersey van donar un recital en què van combinar agressivitat, potència, velocitat i, al mateix temps, tot i que sembli contradictori, molt bon rotllo.

I és que si els artistes estatunidencs donen de vegades la sensació de ser d’un altre planeta (inabastables, intocables, exclusius, déus que tenen a bé deixar-nos escoltar la seva música...), a Overkill és tot el contrari i el contacte amb el públic és, fins i tot, físic. El seu cantant, Bobby ‘Blitz’, acaba els concerts llençant-se des de dalt de l’escenari al públic.

Difícilment es pot trobar una altra manera millor d’exemplificar el llaç d’unió i confiança entre aquest grup i els seus seguidors. I d’això ells ja en tenen una cançó, que per descomptat van tocar, ‘In Union We Stand’.


En va tocar més, d’himnes clàssics, aquest gran grup: ‘Elimination’, ‘Feel the Fire’, ‘Fuck You’, ‘Wrecking Crew’, ‘Rotten To The Core’ o ‘Hello From The Gutter’ i també un altre no tan obvi a la seva discografia, un que no s’assembla en gairebé res a la resta de les cançons del seu repertori ‘clàssic’ en directe, la ‘punk as fuck’ ‘Oldschool’ que van tocar als bisos.

Del seu nou disc ‘Ironbound’, encara que els temes són més llargs del que és habitual als seus clàssics, contenen suficients canvis i varietat en si mateixos per no avorrir ningú, tot el contrari, el públic els va corejar com si fossin clàssics, com l’homònim ‘Ironbound’, ‘The Green & Black’ o ‘Bring Me The Night’.

Unes variacions de les quals van mostrar-se bastant magres els seus grups acompanyants, tant Cripper com Suicidal Angels, un parell de formacions que encara sonen massa linials com per tocar més d’una hora sense que, sense voler, un mateix comenci a pensar en altres coses durant l'actuació. Els primers, amb una ‘frontwoman’ que és directament brutal, amb una veu tan descarnada que difícilment un es pot imaginar que és d’una dona sense veure-la i que es pot resumir fàcilment en ‘canya sense compassió’, i els segons, amb una semblança més que reminiscència de les etapes més primerenques i crues de dos clàssics del thrash metal com Sepultura i Slayer.


En definitiva, a la segona edició del Killfest, el títol de la vetllada, es va viure per sobre de tot una gran festa del thrash metal, intensa i agressiva però de la qual surts al carrer amb un somriure ben ampli, conscient d’haver vist un gran grup. Ja ens podrien visitar cada any.