Gemma Vialcanet
En les darreres setmanes hem vist com diversos conflictes religiosos d'abast local han derivat en una confrontació social. Parlem de casos com els que s'han viscut a Cunit, a Lleida o, més recentment, a Salt. És en aquest context que s’obre el debat de la lliure elecció de religió i de la laïcitat a Catalunya. Un debat que fa temps que promou el Moviment Laic i Progressita (MPL), un paraigües que engloba un conjunt d’entitats que agrupa més de 15.000 persones. El seu secretari general, Jofre Villanueva, ens parla de com la laïcitat és “l’instrument per garantir la convivència” en el marc d’una societat plural, amb immigració i en situació de crisi econòmica com la nostra.

A Catalunya encara no s'ha fet un debat seriós i serè sobre la religió i el paper que aquesta ha de tenir en l'espai públic?
No, no hi ha hagut un debat a fons. Som un país que te una historia i després de la guerra es va instaurar la religió catòlica com a única i vertadera. Corrien els anys setanta i es va perdre l’oportunitat de fer un autèntic debat. Les persones que van començar a treballar per la laïcitat, als vuitanta, se les titllava d’estranyes. Ha estat amb el pas del temps que s’ha vist que aquesta intuïció sobre la laïcitat no era tornar enrere sinó posar les bases del futur.

Considera que cal una aposta ferma des de les institucions per situar el respecte a la llibertat de consciència al més alt nivell de reconeixement de drets?
Poc a poc les institucions en la mesura en què es van produint problemes de convivència i atacs xenòfobs per motius religiosos descobreixen que això de la laïcitat no era tan mal idea ni és tan del segle XIX. Encara queda per fer, però amb el temps la societat catalana va assumint la laïcitat com un valor necessari.

Quina valoració fa de les actuacions dels diferents governs en el camp de la laïcitat?
Pensem que el govern Zapatero han fet passos endavant, i també algun enrere, però tot el que ha estat l’extensió dels drets civils, la llei de matrimoni d’homosexuals, la igualtat home-dona, i ara amb la llei de l’avortament ha tingut bastant de coratge. La Generalitat en la mesura que no té competències sobre els drets fonamentals no ha donat tan peu a aquest tipus de conflictes. De totes maneres, ni tothom ho ha fet tot bé ni tot malament. Els Governs, siguin del color que siguin, es troben amb una herència i unes inèrcies dels rituals i símbols de la religió catòlica, i canviar això els hi suposa un mal de cap. L’experiència diu que la gent que fa el gest i ho canvia a l’endemà tot continua igual.

"Els Governs, siguin del color que siguin, es troben amb una herència i unes inèrcies dels rituals i símbols de la religió catòlica, i canviar això els hi suposa un mal de cap"

Però potser hi ha en joc la pèrdua de vots?
És Relatiu. Quan a un ajuntament s’han deixat de fer determinades cerimònies, no hi ha hagut un daltabaix social. A vegades, la religió es presenta com la que manté l’ordre, i l’ordre es manté per altres motius. No es manté per la creència que tots tinguem un mateix Déu o fem els mateixos rituals, sinó per si tenim uns certs serveis bàsics, si hi ha democràcia, llibertat o si la gent pot sortir al carrer tranquil·lament. Això és el que cohesiona.

L’avantprojecte de la reforma de la Llei de Llibertat Religiosa del Govern de Zapatero, que vol diferenciar clarament entre allò que és civil i allò que és religiós, confirmaria la retirada dels crucifix de les aules dels centres educatius públics, però deixa oberta la porta al centres concertats, un dels punts més conflictius...
Són aquelles coses de fer passos endavant i algun enrere. Nosaltres aplaudirem els passos endavant i allò que quedi per fer continuarem reivindicant que es faci. Ens agradaria que la llei de lliberat religiosa --de fet, per nosaltres millor que es digués llei de llibertat de consciència-- contempli que els crucifixos surtin de les aules, però també que canviï alguns rituals públics. Hem de pensar que el president del Govern o els ministres encara juren el seu càrrec davant una Biblia i un crucifix al costat d’un exemplar de la Constitució. I això que la carta magna defineix l’estat espanyol com a aconfessional.

"Hem de pensar que el president del Govern o els ministres encara juren el seu càrrec davant una Biblia i un crucifix al costat d’un exemplar de la Constitució. I això que la carta magna defineix l’estat espanyol com a aconfessional"

També deixa via lliure perquè la dona musulmana porti vel en un lloc de treball del sector públic, independentment de si és funcionària o no...
La persona que t’atén a l’administració pública no ha d’ostentar cap símbol religiós. El debat del vel ve de França, on ja se n'havia parlat, i després d’anys de permissivitat s’han adonat que havien de ser una mica més contundents. Per exemple, en les zones on s’havia permès el vel s’estava negociant el gimnàs de les nenes i cada vegada que es feia una concessió els portava a una negociació encara més perjudicial. A les escoles s’hauria de prohibir el vel. Una persona major d’edat si decideix posar-se’l, l'estat no ha de fer res, però en el cas d’una menor d’edat, és més discutible la capacitat que tenen les nenes de sortir-se de l’obligació familiar. Per tant, és l’Estat qui ha de preservar aquest dret de llibertat de consciència.

El vel no suposa una sumissió?
Una altra cosa és que critiquem el vel o el cas més extrem del burca. És un fet que violenta la nostra sensibilitat, no obstant això, ha de ser l'estat qui l’obligui a retirar? És dubtós. Abans d’arribar a aquestes decisions, encara hi ha molts passos a fer, perquè per exemple, tenim un concordat amb el vaticà que atorga determinats privilegis i pot imposar determinades decisions al col·lectiu musulmà. Estem parlant d’un fet poc legítim.

Entrem en el debat d’una pràctica radical de la religió. Què s’ha de fer en aquests casos?
Els governs saben on hi ha punts calents, però podem parlar de tot tipus de fonamentalisme, fins i tot, del catòlic. Hi ha unes lleis per tots i qui se les salta ha de ser castigat. En la mesura que, per exemple, es produeixi violència contra les dones s’ha de combatre des de la llei ordinària de la violència de gènere. No cal una llei dedicada a la religió.

Què en pensa de la participació de Zapatero al National Breakfast Prayer convidat per Barack Obama?
Considerem que els representants públics no han de participar, com a tals, en actes de caràcter religiós, com és el cas del National Breakfast Prayer, que va tenir lloc a Washington. Tot i això, va ser una oportunitat perduda. Deixant de banda, el passat amb Bush i l’agressió als musulmans, els Estats Units tenen una tradició de pluralisme religiós, de tolerància, i de convivència de diferents tradicions molt extensa. Zapatero va anar-hi i també podia haver defensat una tradició política pròpia, i en canvi va reivindicar que el castellà va ser la llengua d’evangelització d’Amèrica presentant-se com l’Espanya catòlica de tota la vida, la de que nosaltres us hem evangelitzat a vosaltres. I francament, no podem presumir d’un passat de convivència religiosa perquè el nostre passat és penós. No fa tant de l’última persona que va ser cremada per la Inquisició: es tracta d’un mestre valencià que en el 1834 va ser acusat de deista.

Tornem a Catalunya, com s’ha d’aconseguir un ampli consens institucional que garanteixi l'exercici de la llibertat de consciència i religió?
El Govern de la Generalitat en els darrers anys ha establert relacions formals amb les diferents confessions religioses. Ho ha fet des d’un paradigma laic i un tracte igual a tothom, i ara creiem que hi ha les condicions per fer un debat a fons amb totes les confessions, incloent-hi les entitats laiques, sense que hi hagi greuges difícils i problemàtics. A més, he de dir que hi ha tot un sector de confessions religioses que veuen amb bons ulls la laïcitat, i això és un gran pas.

Es pot arribar a un acord?
Sí, hi ha moviments dins d’unes altres confessions que treballen per un estat laic i unes institucions laiques. Això és molt positiu, tot i que després tinguem episodis dramàtics com Cunit, Lleida o ara a Salt, on trobem barreja de xenofòbia per motius racials i religiosos. Es tracta d’un còctel bastant explosiu. Tot i aquests episodis puntuals, pensem que hi ha les condicions positives per fer un acord de mínims.
Com fer que aquests episodis no es repeteixin?
En un context de crisi econòmica com el d’ara augmenta la possibilitat que hi hagi esclats de violència com els de Salt i que s’agreugin per motius religiosos barrejats, com deia, amb l’odi racial. Si aconseguim amb la laïcitat –entesa com un marc de convivència entre les diferents confessions i de reconeixement del pluralisme religiós i de la llibertat de culte– desactivar una part del conflicte aconseguirem molt pel país. I si aconseguim que en determinats municipis o determinades franges socials hi hagi persones que es comprometin a denunciar els que atien l’odi religiós, es a dir, detectar còmplices de la convivència, també haurem fet molt.

Quins són els principals eixos que ara per ara caldria implantar a Catalunya des de la perspectiva laïcista?
Un acord de mínims passaria pel reconeixement de la llibertat de consciència i per tant, de religió i de culte, així com per consolidar la laïcitat com a un instrument per a la convivència entre les diferents confessions i orientacions espirituals. A vegades se la presenta com la antireligiosa i no és cert. Precisament els laics som els que més han defensat les minories religioses perseguides. Les religions tendeixen a barallar-se entre elles. També podríem parlar d’un compromís de tothom de no atiar el conflicte religiós. Tot plegat, tres punts imprescindibles, però podem avançar molt més.

"Consolidar la laïcitat com a un instrument per a la convivència entre les diferents confessions i orientacions espirituals. A vegades se la presenta com la antireligiosa i no és cert"

Parlem d’un futur polític com a entitat?
Tenim la intenció de fer arribar la proposta per la laïcitat nacional a tots els partits i en la mesura que veiem receptivitat i les formacions incorporin algunes d’aquestes iniciatives en el seus programes, ens presentarem al proper Govern de la Generalitat i li proposarem que desenvolupi aquests objectius.

Són optimistes?
És cert que els que fem treballs en el camp de la laïcitat som una minoria, però pensem que som una majoria en el pensament de la societat. Si a Catalunya tinguéssim la capacitat d’explicar que és la laïcitat i els seus avantatges tindríem una bona recepció social. El fet que hi hagi democràcia ha fet que hi hagi llibertat religiosa i la gent deixi de creure en la religió com l’explicació del tot. A més, hem de parlar de la immigració, que ha contribuït al pluralisme religiós. Les institucions no estaven preparades per tot això. La laïcitat ha de ser l’eina per garantir la convivència entre tots.