El Congrés dels Diputats ha aprovat de manera definitiva la nova Llei General de la Comunicació Audiovisual ratificant totes les esmenes introduïdes en el seu dia al Senat, tret d'alguna modificació de caràcter tècnic. El text es remet ara al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) per a la seva publicació i entrada en vigor al mes següent.

El projecte de llei ha passat aquest matí el seu últim tràmit parlamentari al Congrés, on s’han aprovat les esmenes del Senat fonamentalment amb els vots del PSOE, CiU i CC, partits que han donat suport al projecte de llei des de l'inici de la tramitació. Mentrestant, el PP i ERC, IU-ICV s’han pronunciat en contra en la majoria de les votacions. Per la seva banda, el PNB, que ha variat el seu vot en funció de cada esmena, s’ha mostrat molt crític amb aquesta reforma al llarg del tot el procés. La votació final ha estat de 182 vots a favor, 136 en contra i 9 abstencions.

Vulneració de competències i drets lingüístics
En la votació de la Llei de l’Audiovisual hi ha hagut diferències de criteri entre els partits catalans. PSC i CiU han votat a favor mentre ERC i ICV ho han fet en contra, sent els republicans els més crítics amb la nova normativa. També diferents professionals del sector consideren que la Llei de l’Audiovisual envaeix competències pròpies de la Generalitat i no garanteix la presència del català als mitjans. D'altra banda, apunten a què el text no obliga l’Estat a cedir l’espai radioelèctric perquè l’emissió de Televisió de Catalunya al País Valencià sigui possible.

La llei crea un òrgan supervisor, el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals (CEMA), molt criticat des de Catalunya perquè pot vulnerar les funcions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). El portaveu d’ERC al Congrés, Joan Ridao, ha lamentat que la nova normativa dóna preeminència al castellà i no garanteix la presència del català als mitjans privats. Ridao ha considerat que la Llei de l’Audiovisual crea una relació “servilista” del Govern espanyol amb el sector privat i no s’enforteix el sector públic.

Màxim de 20 minuts de publicitat per hora
La Llei de l’Audiovisual també restringeix el temps de publicitat que els mitjans públics poden emetre cada hora. Si bé en la redacció inicial l’Executiu de Zapatero havia proposat un màxim de 29 minuts per hora, finalment el màxim serà de vint minuts entre anuncis convencionals (12 minuts), autopromoció (cinc minuts) i telepromocions (tres minuts). La mesura, segons els republicans, confirma el “servilisme” de l’Estat i “és la porta d’entrada per a un desballestament a mitjà i llarg termini de tot el sistema públic audiovisual”.

Des de la formació republicana i des d’alguns sectors professionals, creuen que la publicitat tendirà a desaparèixer dels mitjans públics tal i com va ocórrer amb Televisió Espanyola. De confirmar-se aquesta tendència, els ingressos de TVC tendiran a disminuir-se i es temen dificultats per tal de mantenir els nivells d’audiència. En el cas dels mitjans públics catalans, a més, se suma la pressió afegida de ser els grans transmissor de la llengua a la societat.

Protecció dels menors
Un altre dels temes que queden regulats amb aquesta llei és la protecció als menors. Així, la norma estableix que els continguts que puguin ser “perjudicials per al desenvolupament físic, mental o moral dels menors només es podran emetre entre les 22 i les 6 hores, havent d'anar sempre precedits per un avís acústic i visual” i també exclou de aquest horari certs anuncis publicitaris, com el d'algunes begudes alcohòliques.

Així mateix, durant el seu pas pel Senat s’ha inclòs una protecció addicional, ja que s’ha acordat que les televisions utilitzin una codificació digital especial en les seves emissions que permeti als pares exercir un control sobre el que veuen els seus fills per la televisió.

D'altra banda, la llei estableix unes 'regles de joc' per al sector audiovisual que pretén donar seguretat jurídica a les empreses per poder actuar. En aquest sentit, la llei estableix un règim de concessió, arrendament, cessió, renovació o extinció de les llicències audiovisuals, i es recull com un dret dels operadors llançar canals de pagament, limitant a un 50 per cent dels canals concedits a cada llicència.