Si et quedes sense llum, ni calefacció, ni Internet i les piles que necessites per a la ràdio ja s’han acabat et trobes en una situació molt i molt diferent a l’habitual. Com que tampoc pots anar a la feina, que té els mateixos problemes per rutllar que tu a casa teva, tens molt de temps per pensar.

El primer dia penses en qui en té la culpa que la llum no t’arribi. Maleeixes el govern, creus que l’ajuntament no s’espavila prou i xoques finalment contra el teló de fons de la companyia elèctrica, que sabia perfectament que això podia passar. Aquests pals de la llum trinxats, amb aparença de plastilina aixafada, no estan construïts per aguantar nevades. Un amic prejubilat de FECSA era tècnic de la companyia quan es van instal·lar i em diu que, simplement, no estan previstos per a nevades. Com a molt, per a vents fins a 120 km/h. Si s’ajunten neu i vent el resultat és mitja província de Girona a les fosques durant cinc dies pel cap baix. No esmento la resta del territori, on la cosa no va durar tant.

El temps avança i quan el termòmetre baixa fins a 10, a 8, a 4, a 2 , o sota zero en alguna casa aleshores no pots fer res més que embolicar-te en una manta, posar-hi paciència, agafar un llibre mentre hi ha llum –les espelmes són poc pràctiques per llegir– i, quan te’n atipes, recordes altres situacions semblants. Els anys quaranta, o 50, o 80 o ja al 2000. En el meu cas “la nevada” és la del 62. O sigui que, senyors de FECSA-ENDESA, la companyia ha canviat de nom, però les nevades que ens deixen sense llum han anat caient amb certa regularitat. Temps de sobres per reflexionar, com diuen que han de fer ara, per decidir si els pals han de ser més forts o no.

Passen les nits fredes i rumies més encara. I resulta que, el 62, el taller de casa funcionava perquè hi havia un motor de benzina que feia moure les màquines a través d’un embarrat quan no hi havia llum. L’època de les restriccions era encara propera. Pel mateix motiu teníem un petromax de camisa de seda i llum de benzina penjat al menjador. I ampolles de xampany plenes d’aigua calenta per als llençols glaçats d’abans d’anar a dormir, i la cuina econòmica de llenya, que escalfava l’aigua que calgués, per rentar-se i per cuinar.

Érem menys dependents de les grans empreses que ara. La pobra Catalunya d’abans del boom econòmic i turístic tenia fonts més diverses per alimentar les seves necessitats energètiques bàsiques. No en teníem tantes, de necessitats, també és veritat.

No caldria treure’n lliçons, d’aquesta memòria de neus? Gastar menys energia, acudir a les fonts diverses i més properes que ens la proporcionin i, ara que hi ha un govern que es deu al poble, no com el 62, que faci complir a les companyies la seva finalitat de servei públic i trobar la manera que això no torni a passar i... ho veig tot molt clar!

Fins i tot els meus ulls ho veuen més clar! És que ha tornat la llum! Ja no passarem fred! Engega la tele, posa la ràdio, endolla el mòbil, ves a omplir el dipòsit del cotxe, truca la sogra... què dèiem de gastar menys?