Un professor de periodisme nord-americà, Phillip Neyer, va parlar el 2004 de la fi dels diaris de paper i, en una reeixida figura simbòlica, va descriure un lector ancià comprant l'últim exemplar del The New York Times l’any 2043. La figura va quallar i uns estudiants de la Universitat de Columbia van avançar en un treball la necrològica al 2014. La sorpresa va arribar quan l’editor d’aquest diari es va mostrar, el 2007, d’acord amb la data fixada pels estudiants. Estem parlant del periòdic més prestigiós i més influent del món, i el de més vendes als Estats Units.

El comentari ve a tomb pel minidebat que s’ha encetat sobre la pervivència dels rotatius en aquest terròs nostrat. No cal ser un visionari per coincidir amb l’editor del NYT. Personalment, fa anys que no compro diaris, no només perquè visc lluny d’un quiosc i tinc tots els del món servits a l’ordinador quan em llevo al matí, sinó perquè el format digital em permet enviar articles, arxivar-los, preparar-me un menú informatiu a mida i tenir molts serveis impensables en paper.

La cel·lulosa avança fa anys per una pista d’obstacles amb xiprers als dos costats i no quedarà ni com a producte gourmet, com calculen alguns. Diuen que perviuran les capçaleres molt especialitzades, però això és una quimera no només perquè imprimir i distribuir representa un esforç innecessari, sinó perquè la informació unidireccional i única ja no és d’eixe món. De fet, no hi haurà ni quioscos, com ja no hi ha cabines telefòniques. El web 2.0 marca una nova interreleació a tots els nivells humans que és incompatible tant amb el paper com amb la televisió d’emissor a receptor que hem conegut fins ara.

Diuen que el bon periodisme perviurà en el paper. És una altra fal·làcia. El director del certamen Visa pour l’Image de Perpinyà va assegurar en l’ultima edició que el fotoperiodisme és mort. Basta obrir qualsevol diari o engegar qualsevol televisió per comprovar que el tema s’estén a tots els suports. A partir d’ara l’haurem d’anar a cercar el bon periodisme expressament, com tots els productes de qualitat, i ho farem en una pantalla. Com es troben si no les coses?

El mes que ve serà a les botigues l’iPad, una pantalla tàctil de 680 grams que incorpora televisió, ordinador, internet i, és clar, tots els llibres, la música i les pel·lícules de l’univers. Portant-la com el mòbil, qui vol pagar un pamflet únic, amb una sola visió del cosmos i que, a sobre, té al darrere el Madí o el Ferran de torn intentant vendre una moto usada?

Ell vell món de la informació s’aferra als privilegis acumulats el darrer segle i parla encara amb una supèrbia atàvica. La pèrdua de dos terços de lectors en una dècada no els ha fet canviar de xip, o incorporar-lo, més aviat. N’hi ha prou a veure les edicions digitals dels diaris de paper catalans per demanar-se si han entès alguna cosa.

Els mitjans grans viuen tots de la subvenció i la prebenda política. Són indissociables del poder, com ho han estat sempre, però ara hi ha una novetat decisiva: tothom ho sap. Fins als pàrvuls veuen avui què vol vendre cadascun dels mitjans amb l’excusa de la informació. Està naixent un món nou i els vells editors posen cataplasmes amb articles a la premsa. Van de bracet amb els vells polítics. Uns i altres baladregen inconscients del tsunami que se’ls endurà en quatre dies.