La llibertat d'expressió és un èxit molt preuat. Va costar molt aconseguir-la. Expressar l'opinió no només és un dret sinó que és una obligació exercir-lo. És desitjable que tots ens expressem amb naturalitat. No obstant, no tot s'hi val. No és vàlid que els periodistes confonguin informació amb opinió. Aquest costum està molt arrelat en els darrers anys i va en augment. L'opinió està signada i només respon al criteri del que la signa. La informació, per contra, ha de ser veraç i contrastada. Alguns periodistes, que compaginen opinió i informació, superen les barreres ètiques amb massa freqüència. No donaré noms, no val la pena. Tothom sap qui són. Amb noms i cognoms, però aquí estan jugant a la manipulació, que ells equiparen amb llibertat d'expressió.

No és vàlid tampoc que alguns periodistes vulguin convertir-se en protagonistes de la informació perquè no ho són, per molt que estiguem en una societat mediàtica. El protagonista de la informació és el ciutadà, els representants de la societat civil, les institucions, o el president. L'entrevista de la setmana passada de Mònica Terribas al President de la Generalitat va ser dura. Sempre han estat dures les entrevistes de la directora de TV-3. Ningú no pot sorprendre's per això. Segurament, Terribas es va equivocar en el seu plantejament agressiu, invasiu i moltes vegades insolent. Però, l'ex presentadora de La Nit al Dia no enganya. Sempre ha estat així. Una altra cosa és que el president encertés en el seu plantejament davant l'entrevista coneixent com coneix la presentadora.

Terribas es va convertir en protagonista, un lloc que li tocava al president. Per això, ha estat objecte de crítiques. Algunes no són de rebut perquè no han respectat les mínimes normes d'educació i respecte. Com tampoc són acceptables els insults rebuts pel President per part d'algun periodista que es creu "l'enfant terrible" del periodisme català. No he escoltat que el Col•legi de Periodistes hagi fet cap comunicat al respecte. Altres crítiques rebudes per Terribas - que puc no compartir en la seva totalitat - sí que són acceptables. O és què no poden ser criticats els professionals de la informació? Tenen patent de cors en nom de la llibertat d'expressió? No poden ser criticats en el desenvolupament del seu treball professional? El periodista està exposat a les crítiques com qualsevol personatge públic. I ha d'acceptar perquè el periodista no sempre està en possessió de la veritat i, molt menys, de tota la veritat. Davant les crítiques raonables ha faltat encaix. El Col•legi de Periodistes i el Comitè Professional de TV-3 han sortit ràpidament en defensa del treball de la directora de la televisió pública. Flac favor fan a la llibertat d'expressió amb una defensa corporativa que no reconeix errors i que pretén equiparar la llibertat d'expressió amb l'assetjament a l'entrevistat.

Finalment, tampoc no és vàlid que un membre del govern expressi la seva opinió criticant amb duresa al propi executiu. Si així ho fa, abandona el govern i es refugia en el partit. I des d'allà, llibertat total. El problema és que confonen govern i partit, i els fan servir al seu gust. No parlo de discrepàncies, d'interpretacions matisades, de valoracions de fons. Parlo d'acusacions com les que sentim al secretari general d'Interior, Joan Boada. Si vol denunciar que algú del govern no fa els deures que li va plantejar el seu conseller al Consell Executiu. I el més important, seria bo que es presentessin proves. Seria un detall. Encara Boada no ha dimitit. Alguns sembla que no saben el que és la dignitat.