Segons l’estudi Doing Business del Banc Mundial, Espanya ha perdut 11 llocs respecte de la posició que ocupava el 2009 en el rànquing dels llocs on fer negocis. Ara ocupa la posició número 62. Se’n queixava fa uns dies Antoni Abad, president de Cecot, en l’article “El país de nunca jamás” que va publicar a La Vanguardia el passat 2 de març. Més que queixar-se’n, caldria dir que es mostrava escandalitzat per aquest escandalós retrocés, ja que posa de manifest que Espanya fa temps que no fa els deures i si retrocedeix és perquè, en part, els altres avancen prenent les mesures adients. Abad reclamava, amb tota la raó del món, que la política i la societat s’obrissin de ment. Només fent-ho així és com es podran abordar les necessàries i urgents transformacions en els àmbits de l’educació, el mercat de treball, la competitivitat i l’administració pública.

La realitat és, però, ben diferent. A Espanya el PSOE s’ha convertit en un partit conservador, abraçat al populisme que ha fet que se centrés a impulsar lleis, diguem-ne, ideològiques (el que no treu que no s’haguessin de promoure, eh?) sense prestar atenció als perills que acompanyaven una economia especuladora i dèbil. En els anys de bonança el PIB certament va créixer, però també és cert que al mateix temps la productivitat anava baixant. I ara som on som, amb més de quatre milions d’aturats. I a Catalunya, encara pitjor. El mes de febrer del 2010 deixa una xifra de 597.287 persones registrades com a desocupades a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya, el que significa un increment interanual del 24,6% (117.800 parats registrats més que fa un any). L’augment de l’atur a Catalunya continua essent superior a la mitjana espanyola i aquest mes se situa en sis punts percentuals per sobre de la xifra estatal. I en el context català, Barcelona és la primera província on més creix l’atur al mes de febrer (9.264 persones desocupades més respecte al mes anterior).

Travessem una crisi de grans proporcions i els governs socialistes (a Catalunya i a Espanya) no estan a l’altura de les circumstàncies. Potser sí que Montilla ha estat menys frívol que Rodríguez Zapatero, atès que el president català va ser el primer a reconèixer que la crisi existia i era greu, però quan ha estat l’hora de cercar solucions de veritat i de proposar solucions arriscades i eficaces per afavorir la productivitat, la reconversió empresarial o un pla d’infraestructures adequat, va i es despenja amb la proposta de celebrar una cimera amb els partits, els sindicats i la patronal per debatre la situació econòmica. Tindrà lloc el proper dia 12 de març, però no n’esperin gran cosa. I és que ara no és l’hora de les paraules, senyors del govern, aquesta és l’hora dels fets, d’obrir el paracaigudes perquè la societat catalana no s’estampi irremeiablement. L’economia va malament, però és que els governs que l’han de capejar són, a Espanya i a Catalunya, encara pitjors. Inútils.