Justament quan l’arribada de treballadors estrangers està experimentant una clara disminució tant a Espanya com a Catalunya, i quan es potencia el retorn dels nouvinguts, la immigració amenaça de convertir-se en una arma electoral de primera magnitud. I no només per als partits que flirtegen (amb cert èxit) amb la xenofòbia, com la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, perquè la temptació de fer populisme entorn de la immigració amenaça d’estendre’s també entre els partits tradicionals de dreta. Molt especialment entre el PP català, que ja ha donat mostres inequívoques, durant els darrers anys, d’un discurs cada cop més dur amb la immigració, i que ara en vol fer el seu tema estrella de cara a les eleccions municipals del 2011, segons revela aquest dijous El Confidencial Digital.

El digital cita fonts properes al PP català per afirmar que el partit vol convertir els problemes al voltant de la immigració “en un dels seus cavalls de batalla electorals” de cara a les municipals. Aquesta informació explica que els argumentaris electorals de la formació tindran com a una de les seves “matèries centrals”, “el control de l’arribada de ‘sense papers”. I en dóna més detalls dient que el PP farà campanya prometent “el no empadronament d’immigrants”, “la prohibició de vestir el ‘burka’ en llocs públics” i “la clausura de les cada cop més abundants mesquites clandestines”.

Un fenomen comú a tot Europa
El PP ja fa uns quants anys que ‘experimenta’ amb la retòrica anti-immigració, especialment a nivell municipal, en el que sembla una estratègia per a esgarrapar vots en barris i municipis tradicionalment obrers –d’acord amb el fenomen experimentat a tot Europa, on el vot populista ha crescut en antics feus socialistes i comunistes, en bona part degut a l’impacte de l’arribada d’immigrants. Aquesta estratègia, a més, podria contenir l’avanç dels partits considerats com a obertament xenòfobs i populistes, pel mètode d’incorporar-ne part del seu discurs.

La temptació de les solucions 'fàcils'
Aquesta és una tendència que, tot i que clarament minoritària, no fa més que créixer a Catalunya i a Espanya, especialment des del començament de la crisi econòmica, que ha exacerbat les tensions entre els treballadors locals i els nouvinguts en la competència pels llocs de treball disponibles, abonant així el terreny per a les solucions ‘fàcils’ del discurs populista. I, tot i que el PP és capdavanter en l’enduriment del discurs sobre la immigració –en destaquen especialment els regidors Alberto Fernández Díaz (Barcelona) i Xavier García Albiol (Badalona)–, la resta de partits, encara que sigui en menor grau, no són pas immunes al contagi. Com s’ha vist, per exemple, en tota la polèmica al voltant de l’empadronament a Vic –hi governen CiU, ERC i PSC– o, fins i tot, en l'apreciable canvi de to del darrer ministre de Treball i Immigració –nova denominació per a la cartera, també molt significativament–, Celestino Corbacho, respecte al seu predecessor.