Mariana Cantero
“Una de les característiques dels periodistes és que parlem de tot menys de nosaltres mateixos”, reflexiona Pascual Serrano. Això el va portar a escriure el seu últim llibre, ‘El periodisme és noticia’ (Editorial Icària). Però Serrano va començar a bussejar pels camins del periodisme crític ja fa molt de temps, quan el 1996 va fundar rebelion.org, una de les publicacions alternatives pioneres a l’Estat espanyol.

Podríem dir que el seu últim llibre és un exercici de metaperiodisme...
Sí, el llibre va néixer arran de diferents reflexions sobre el periodisme de les quals normalment no en parlem; aquests temes són el debat dels mitjans públics versus privats, la necessitat que hi hagi observatoris de mitjans per exercir un control ciutadà sobre els continguts informatius, una reflexió sobre el compromís del periodista i en quina mesura incideix en política.

El periodista pot tenir un cert grau d’intencionalitat, però no creu que també és necessari el foment d’una mirada crítica dels continguts que generen els mitjans per part dels ciutadans?
És clar que estem en un moment que fa molta falta una mirada més crítica; de fet, l’exemple esta en la crisi. L’immobilisme social després es reflecteix en aquestes coses. I també haig de dir que no sóc tan partidari de criticar els periodistes com el model comunicacional, el model de producció informativa de les empreses que impedeix moltes vegades les crítiques de fons dels ciutadans, però també la llibertat dels professionals, que crec que tenen un marge molt estret per operar.

I quina creu que és la responsabilitat del periodista davant de la precarització del sector? Perquè normalment es carreguen les responsabilitats els treballadors quan en gran part són dels editors...
Efectivament, als mitjans hi ha certes pràctiques que no es poden sortejar. Es parla d’ètica periodística o de codi deontològic, però crec que, en la pràctica, aquests conceptes no tenen pas valor perquè en última instància qui decideix si aquell periodista continuarà o no publicant o generant continguts és qui el contracta, l’editor. Llavors, és l’empresa qui aplica la seva ètica quan publica o no una informació; un periodista no pot escollir què publica i què no. Per tant, l’ètica vigent als mitjans és l’ètica de l’empresari.

Vostè creu que procediria conformar comitès deontològics per als editors?
Sí, primer de tot s’hauria de establir una norma per la qual el periodista no pugui ser acomiadat per publicar certes informacions. A les empreses hem de demanar-los una ètica lligada a la legislació, com als enginyers o als metges. No pot ser que els mitjans de comunicació tinguin un poder absolut per fer el que volen, sense garanties de pluralitat i participació democràtica.

En el cas dels mitjans de comunicació alternatius això normalment és el contrari, però pateixen moltes vegades la censura o l’exclusió, se’ls invisibilitza...
Els mitjans de comunicació alternatius tenen el problema, primer, de la seva mera subsistència. Per això crec que l’Estat s’hauria de comprometre públicament i donar suport per al manteniment i funcionament d’aquesta mena de mitjans, perquè representen una societat organitzada, participativa, democràtica. No se’ls pot condemnar a funcionar amb les lleis del lliure mercat, perquè això vol dir que en seran expulsats o participaran en el mateix model, la qual cosa no deixa opcions a escollir. D’altra banda, els mitjans de comunicació alternatius hem de millorar la nostra professionalitat, ser més periodistes i menys militants, menys pamfletaris. Fins i tot arribem a fardar de la nostre marginalitat, no pensem mai que tenim dret als recursos i legitimitat públics.

Però rebre suport pot arribar a traduir-se en el condicionament dels continguts...
Sí, però el fet que això passi amb massa freqüència no vol dir que hem de renunciar a demanar el suport de l’Estat. L’estat democràtic som tots, hauria de estar sotmès a la participació de tots els col•lectius organitzats i per tant només amb els seu suport es pot aconseguir la viabilitat dels mitjans alternatius.

Vostè va fundar ara fa gairebé 15 anys una publicació digital alternativa, preveient el que vindria. Amb quins objectius va crear Rebelion.org i per què?
Rebelion va començar en un neolític d’Internet. En aquell moment gairebé no existien pàgines web i, molt menys, dels grans mitjans. La publicació va néixer de la trobada d’un funcionari informàtic i un periodista crític amb la situació. L’informàtic em va explicar que es podien publicar continguts per l’ordinador, cosa que al 1996 no va ser tan fàcil d’entendre. Nosaltres crèiem que Internet no seria una eina amb tanta difusió, però que sí serviria a d’altres companys que, en qualsevol lloc del món i amb un telèfon i un ordinador, podrien accedir a una agència de premsa per a ràdios lliures i comunitàries, mitjans de comunicació locals...finalment va canviar el model i Internet va acabar com a un mitjà molt estès.

Al sector de la premsa digital es dóna el debat entre els que pensen que s’ha de pagar pels continguts i els que no. Què n’opina vostè?
En el nostre cas és molt senzill: no paguem ningú i no cobrem res. Tenim un equip d’unes deu a dotze persones i ho fem per solidaritat, per la qual cosa no necessitem recursos. Però, crec que aquest no és un exemple a copiar, no ha de ser el model dels mitjans alternatius pretendre viure sense calers.

Cap a on va el futur dels mitjans digitals?
Aquesta és la gran pregunta, però la resposta difereix en tant l’objectiu que vol cadascun. Hi ha qui vol guanyar diners per Internet, els mitjans de comunicació més comercials, i d’altres aprofiten la xarxa per a la difusió de continguts que els grans mitjans no permetrien. El que és veritat és que abans d’Internet, quan els grans mitjans tenien el control absolut del que es publicava i es feia en paper, ells guanyaven molts diners i la pluralitat informativa i el rigor periodístic no eren molt més grans que ara.

La vostra publicació va fer front a la censura d’alguns continguts que havíeu generat a Wikipedia amb l'argument que Rebelión no era pas una font qualificada perquè no verificava els seus continguts de manera rigorosa. Quins motius de fons han pogut haver-hi darrera la desició de Wikipedia?
Va ser molt absurd l’argument, perquè de fonts a Wikipedia n’hi ha un munt, des de la Bíblia al Granma o Libertad Digital. Jo crec que quan tens una determinada línia editorial i deixes una certa marginalitat és inevitable que tinguis enemics que t’ataquin. Malauradament, moltes vegades idealitzem la xarxa com un espai de llibertaris, progressistes i gent d’esquerra, però tenint en compte que els votants de dretes són la majoria al nostre país, llavors a la xarxa deu passar el mateix. És normal que hi hagin certs lobbys de poder, interessos...a nosaltres particularment també ens va servir per desmitificar aquesta enciclopèdia, per entendre que no era tan lliure, encara que aparentment podria ser llibertària.