Kiss no va arribar a omplir de gent el Palau Sant Jordi 13 anys després de la seva darrera visita a Barcelona, però el seu xou no va patir cap retallada per aquest fet. Presentaven el seu nou disc, ‘Sonic Boom’, després d’11 onze anys de sequera creativa als estudis de gravació. Un nom el de 'Sonic Boom' que és gairebé l’onomatopeia del concert que vam poder gaudir el passat dijous 24 de juny.

No va faltar-hi cap dels seus gags escènics: la guitarra que dispara coets de Tommy Thayer, que al final surt volant; el solo de baix de Genne Simmons, on escup sang de mentida i també surt volant; el viatge en tirolina de Paul Stanley per desplaçar-se de l’escenari a una roda gegant al bell mig de la sala; o el solo de bateria d’Eric Singer quan al final, inesperadament, també surt volant amb instrument inclòs.



I, per descomptat, es va poder veure i escoltar multitud d’explosions i flamarades sobre l’escenari mentre el hard rock festiu dels estatunidencs amenitzava la festa. Perquè això són Kiss, ni més ni menys, un espectacle mastodòntic per a tota la família del qual difícilment un sortirà avorrit. Són mestres en fusionar perfectament circ i música des del començament del seu xou, apareixent damunt una plataforma a dalt de tot de l’escenari, com si aterressin a la sala a bord d'una nau espacial.

El fet que sempre facin els mateixos gags també comporta restriccions en els seus repertoris. A més, no semblen tenir gaire confiança en el seu flamant 'Sonic Boom', del qual només van tocar tres cançons testimonials: el single ‘Modern Day Delilah’, ‘Say Yeah’ i ‘I’m an Animal’.

La major part dels temes que van tocar van ser el clàssics dels 70' com ‘Detroit Rock City’, ‘Black Diamond’, ‘Cold Gin’, ‘Firehouse’, ‘Shout it Loud’, ‘100.000 Years’ o la darrera ‘Rock’N’Roll All Nite’. Tampoc podia faltar el moment ‘disco’ amb ’I Was Made for Lovin’You’, ‘Crazy, Crazy Nights’ o la també vuitantera ‘Lick It Up’, a més de la versió de ‘God Gave Rock’N’Roll To You’ amb imatges a les pantalles gegants de Hendrix, Lennon, Clapton o Joplin, i alguna versió com la més que correcta que va fer Paul Stanley del clàssic ‘Whole Lotta Love’ de Led Zeppelin. Un Stanley a qui no li va fallar moltes vegades la veu tot i que ja té més de seixanta anys, fins i tot per intentar fer una versió de ‘Guantanamera’ que va ser xiulada pel públic sense cap mena de compassió.

Galeria d'imatges