Agraeixo que la majoria de comentaris del meu article de l'altre dia no es limitessin a la desqualificació i la consigna. Avui seguiré amb algunes reflexions complementàries. La caiguda del mur de Berlín ha acabat amb el debat ideològic al món. L'identitari centra la política en tot el planeta. I, en contra del que es preveia, les tensions identitàries, de base religiosa, cultural o política, es multipliquen. Catalunya no és aliena a aquest entorn. Aquest diumenge s'ha publicat una enquesta a 'La Vanguardia' que conté elements contradictoris que mostren la complexitat catalana. Una majoria relativa dels enquestats, 47%, s'hi declara favorable a la independència. En la mateixa enquesta, un 73% diu sentir-se català i espanyol en major o menor mesura i un 87% declara alegrar-se pel triomf de la selecció espanyola. La conclusió evident és que no s'hi valen les simplificacions. Ni les reivindicacions de Catalunya són un invent dels seus polítics no compartit pels ciutadans, com li agrada pregonar a la dreta mediàtica i política espanyola, ni el poble català és unànimement contrari a allò que és espanyol, com mantenen alguns des de Catalunya. Ens toca viure en una societat complexa, plural. No es tracta de dir si és bo o dolent. Simplement és així.

En el seu article setmanal a 'La Vanguardia', Toni Soler, sota el títol "Els reptes de la Catalunya composta", diu: "Catalunya ha exigit durant segles a Espanya que admeti la seva pluralitat, però Catalunya haurà de ser plural ella mateixa, si vol construir un ens polític inclusiu i viable. Els que volen la independència per restaurar el monolingüisme són uns somiatruites. Catalunya no pot tornar al segle XVII per molta sobirania que tingui". Acaba el seu article amb una pregunta que es respon a si mateixa per la seva pròpia formulació. "En qualsevol cas és un procés difícil i arriscat. Seria ingenu negar-ho. Però, si ho pensem bé, que és més difícil? Que una nació plural es converteixi en estat, o que un estat accepti convertir-se en una nació plural?" .

Com vostès saben comparteixo el plantejament però no penso, com ara està de moda, que sigui més fàcil, ni tan sols que sigui millor, la independència que el federalisme. No serà més fàcil perquè no es poden oblidar algunes qüestions:

- Els contraris a la independència no n'han fet una campanya de debò en contra. A Catalunya només se senten les veus favorables a la independència, sense moltes concrecions. A Madrid s'atia la confrontació. Si s'avança en el procés, començaran a sentir-se totes les veus. No podem oblidar que l'objectiu a curt termini és fer caure el Tripartit i ZP. Aconseguit aquest objectiu, canviaran les prioritats. Els emplaço que ho comentem en el futur.

- La pretensió d'una Catalunya independent parteix amb un problema que s'amaga, però que està ben viu. La reivindicació del nacionalisme català dels "Països Catalans". Algú pensa que Europa activarà aquesta bomba de rellotgeria en l'estabilitat europea? Algú pensa en l'efecte contagi amb el País Basc i les reivindicacions territorials de l'esquerra abertzale? El tema s'incardina amb la reivindicació d'un exèrcit català que realitzen, congruentment des de la seva posició, Carretero i altres independentistes.

- Un tercer element que vull destacar és que, per a molts catalans, la decisió de dividir famílies, o trencar amb avis, dones o germans, no serà fàcil, per molt que es declarari un partidari de la independència en una enquesta. Dependrà molt de com reaccioni Espanya i de com evolucioni la crisi econòmica. En circumstàncies de normalitat, les aventures incertes tendeixen a perdre moltes opcions.

En fi, no em vull allargar més. Però per tot això i per el que es deia en el meu anterior article continuo pensant que és molt millor i més segur i, malgrat totes les dificultats, relativament més fàcil si es busquen aliats a nivell estatal, aconseguir una reforma federalista de l'Estat que la independència.