Estic una mica fart d'això de la unitat catalana. Unitat, per a què? A qui beneficia, o perjudica? La riquesa de la política és la diferència, no la unitat. Qui s'entesta a fer bandera de la unitat tracta que la seva diferència, convenientment dissimulada, sigui considerada com al pensament majoritari. Vol que la seva diferència sigui el pensament únic.

Cal reconèixer que, en això, Convergència i Unió són uns mestres. Cada dos per tres, els nacionalistes apel·len a la unitat per enfrontar-se a aquest Madrid que tant ens maltracta. Madrid es converteix en una entelèquia bressol de tots els mals que ens afecten. Madrid no és una amalgama de pensaments i sensibilitats. És un tot, l'únic fi del qual és enfrontar-se als catalans.

La política catalana ha girat sobre aquest eix en els últims anys. El president Montilla va canviar l'escenari polític en arribar a la Generalitat. Va parlar de dreta i d'esquerra. Va durar poc. La política va tornar a l'escenari de nosaltres i ells, com si nosaltres, els bons, fóssim tots iguals, i ells, els dolents, també idèntics. Per això, la seva obstinació que els socialistes –els nostres– si volen ser dels bons, han de trencar amb els socialistes –els dolents– perquè són dels altres. Una manera com qualsevol altra de dir al PSC que si vol ser considerat català de soca-rel ha de trencar amb els socialistes espanyols. Dit d'una altra manera, la dreta nacionalista vol posar en safata de plata el govern d'Espanya al PP, perquè aquesta ruptura serà bona per a CiU, però no per a Catalunya, perquè, li pesi a qui li pesi, el PSOE no és el PP.

Potser, la proximitat de les eleccions ha posat les coses al seu lloc. No tenim unitat, però benvinguda sigui la desunió. Ara sabem que el PP no vol ni sentir-ne parlar, de blindar l'Estatut a través de lleis orgàniques o traspassos de competències via Constitució, i que prepara de nou tambors de guerra. Sabem que els socialistes no volen trencar amb Espanya però volen establir les bases d'una Espanya plural que reconegui la diferència. Sabem que CiU vol iniciar un nou camí sota la batuta del dret a decidir i desempolsant el concert econòmic, que de ben segur tornarà al calaix un cop els ciutadans hagin votat, en una mena d'independentisme a terminis. Sabem el que sabíem, que ERC era independentista i que la inexperiència del Constitucional li ha donat ales per erigir-se en referent. Sabem que Herrera i la seva IC "newmoderna" està per aquí amb els seus sermons. El que no sabem és exactament on. Sabem que els independentistes aliens als republicans es mouen entre bastidors sospesant la seva irrupció en la primera divisió de la mà de Laporta. Sabem que els xenòfobs de Plataforma per Catalunya estan fent comptes per veure si poden posar una pica a Flandes, mentre que la senyora Rosa Díez –atrevida des de la ignorància– vol posar la bandera d'"España una y no cincuenta y una" dalt de tot del Parlament, aprofitant les cendres de Ciutadans.

Això és democràcia. Cada un amb la seva diferència. Ni bons catalans, ni dolents. Simplement diferents, encara que alguns volen imposar el pensament únic a tothom sota la enganyosa bandera de la unitat, a més de repartir carnets de bon català. No amb el meu vot, els ho asseguro.