Mentre els autonomistes preparen funcions teatrals per dissimular l’atzucac en què ha quedat el seu projecte, hi ha gent seriosa que va per feina. El Cercle Català de Negocis (CCN), una associació d'empresaris, professionals i directius que té com a objectiu la creació d’un Estat català, ha regalat a la societat una nova imatge d’home d’empresa socialment conscient, compromès amb el país i liberal en el sentit ampli d’amant de la llibertat.

Al CCN se li ha d’agrair que en pocs mesos han fet miques l’estereotip que els empresaris estan fets a imatge i semblança del Círculo Ecuestre. Algú ha estat interessat durant molts anys a fer-nos creure que els clans barcelonins de Diagonal en amunt que van prosperar arran de la victòria franquista eren tot el món empresarial. A Catalunya hi ha la xifra espaordidora de 600.000 empreses, el 99%, petites i mitjanes, que constitueixen la base social mateixa del país, i que encarnen la seua manera d’estar al món. ¿Algú pot pensar que aquesta massa transversal es creu Intereconomía, li riu les gràcies a la CEOE i corre a Vaquèira per veure de lluny el rei d’Espanya, estil Duran i Lleida?

El CCN restitueix el col·lectiu a la història. La cosa ve de lluny, per més que a alguns els interessi creure que el món es va crear el 6 de desembre de 1978. La Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i la República mateixa es van nodrir d’homes d’empresa que tenien al cap alguna cosa més que obrir mercats o quadrar balanços. Eren emprenedors que buscaven la prosperitat personal, naturalment, però la de la societat i la del país, també. Mentre alguns territoris fabricaven señoritos, buròcrates, ministeris o subvencionats, ells feien la revolució industrial. Algú, però, els havia segrestat sota l’etiqueta de burgesia catalana.

Els xicots del CCN pertanyen al grup de gent –d’empresa o no– que s’han espolsat el franquisme del cerebel i han començat a expressar-se sense complexos. Trenquen, per fi, la dinàmica que CiU ha fomentat durant 30 anys d’empresaris cohibits, d’ambicions gallinàcies i sense projecte social. O és que encara no ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom? El CCN parla sense embuts i amb dades concretíssimes del que tothom comença a saber i els polítics oficials tapen.

Els prínceps rojos de l’àrea metropolitana, engreixats amb diner públic, els acusen de ser de dretes. Naturalment, són uns romàntics. Quan abaixen la persiana a la tarda comencen una segona jornada laboral a favor d’un ideal, per això inspiren respecte. Van aparèixer fa un any escàs i han fet ja més de 250 presentacions arreu del territori. De fet, no donen a l’abast per atendre totes les peticions.

No defensen una corporació, sinó l’empresa productiva i pencaire incardinada en un país amb ànima. Per exemple: “Qualsevol pla per sortir de la crisi fracassarà si seguim a Espanya, aquest país que fa inversions milionàries en trens d’alta velocitat que cap més país del món s’atreveix a fer perquè saben que no són rendibles, aquest país que per ajudar les comunitats pobres crea milers de funcionaris duplicant i triplicant el nivell de Catalunya, o dóna un subsidi agrari tot l’any només treballant dues setmanes; aquest país que construeix milers de quilòmetres d’autovies en àrees on no hi ha gairebé trànsit i oblida aquelles que generen el PIB més alt i en són deficitàries, i aquest país que ajuda la banca privada, inverteix milions d’euros en obres per afavorir les grans empreses constructores espanyoles i, en canvi, oblida el petit i mitjà empresari que genera més llocs de treball i que està arrelat al territori.”

Ramon Carner i Joan Canadell, president i secretari general, ho expliquen a les presentacions. Els processos independentistes solen tenir tres fases. La primera la promouen els polítics, la segona arriba quan s’hi afegeix la societat civil, que a Catalunya ha esclatat amb les consultes. Per fi, la tercera i definitiva és quan els empresaris i el poder econòmic s’hi integren. Ells s’han proposat liderar aquesta fase.