Amb la ressaca al cervell de més de 9 hores d’emissió de TVE - només del bus descobert- i de moltes hores i dies d’antena de totes les cadenes de l’Espanya-Espanya, públiques i privades, autonòmiques i de pagament, pel mundial de futbol i la posterior arribada triomfal al Madrid capital de la nació indissoluble, no ens queda més remei que acceptar que ja tenim herois.

No vull menystenir la importància de la gesta esportiva, fruit, a més, del treball de tots, de la unitat de l’equip i d’un perfil gens individualista allunyat del divisme, des de l’entrenador fins al porter del Barça que ni tant sols va poder jugar.

Hem acollit a casa nostra els jugadors de tal manera que ara és com si fossin germans, fills de la família. De fet, coneixem a quin poble van néixer i quants habitants té, com són els seus pares, germanes i oncles i d’aquesta manera, potser amb el seu nom a l’esquena, en una samarreta que hem pagat a preu d’or, igual que el trofeu, igual que el metall que els omple les butxaques, ens sentim tots part d’aquesta glòria i l’alè dels déus ens toca el clatell i ens fa pensar que també nosaltres som una mica herois i que tots hem empès la bota de Villa, el cap de Puyol o el peu d’Iniesta.

Fins i tot les pàgines financeres parlen dels intangibles i dels beneficis futurs que aquesta gesta esportiva pot aportar a la malmesa economia. No sé si amb una conya macabra –després del retall als fons de cooperació al desenvolupament– el ministre d’Indústria va apuntar que la victòria al campionat podia avaluar-se en un 0,7 per cent de guanys derivats de la marca Espanya al mercat internacional.

N’hi ha d’altres, d’herois, que són els que posen la resta fins el 99’3% i que no en reben cap, de glòria. Evidentment estic pensant en tota la gent que fa bé la seva feina, probablement amb l’única recompensa de poder-la continuar a l’endemà sense amenaces d’acomiadament . Tots tenen nom, però la llista fóra massa llarga per publicar-la.

Però n’hi ha alguns que sí que en sabem el nom i precisament per fer bé la seva feina es veuen en problemes o acaben perdent-la. Són jutges que actuen per causa de la justícia; són interventores d’ajuntaments que dificulten les maniobres als especuladors i comissionistes perquè es preocupen, com ha de ser, pels diners públics; són diputats que, encara que poc sovint, planten cara als seus caps de files que els volen obligar a aixecar el dit en contra de les seves conviccions, del seu programa electoral i fins i tot de la seva ideologia; són regidores que es rebel·len contra el dictat de la direcció central del seu partit que, per oportunisme i frivolitat, soscava anys de feina a peu de carrer...

La llista és llarga, per sort, però ho hauria de ser més encara perquè el marasme i el desencís que provoquen dia rere dia moltes actituds dels partits polítics, guiats només per la pastanaga del poder a dos dits dels seus ulls, es vagi desviant en favor de posicions clares, honestes i coherents de manera que els herois públics reconeguts no siguin únicament els relacionats amb l’esport sinó amb comportaments de govern capaços de provocar tantes adhesions i moure tantes voluntats com els 25 de Sud-àfrica.