El Tribunal Internacional de Justícia ha desestimat tots els arguments que Espanya havia presentat contra la independència de Kosova. Tots. El problema d’Espanya és que actua a partir dels criteris de la caverna mediàtica, i aquests, és clar, tenen poc a veure amb el món real. Els raonaments del màxim òrgan mundial de la justícia converteixen vuit vegades en grotesca la “indisoluble unidad de España” de la camarilla del Constitucional aficionada als toros i als puros.

Madrid s’alinea amb països com Rússia, Sèrbia o la Xina –més coneguts per actes de genocidi que pels drets humans- per negar la independència del país balcànic. La Unió Europea en pes i Estats Units l’avalen. Aquest darrer país perquè, entre altres coses, va accedir a la sobirania també amb una declaració unilateral.

Tota la propaganda que han estat emetent les forces vives constitucionals durant dècades no té fonament jurídic. Ara resulta, doncs, que el que no accepta la legislació internacional és impugnar la llibertat dels pobles, i la Constitució espanyola no només fa això, sinó que es declara competent per usar les armes contra la població. Caldria veure si l’article 8, que empara la intervenció de les forces armades, no constitueix una apologia del terrorisme d’Estat.

El problema bàsic d’Espanya –Catalunya inclosa- és que viu sota una campana d’invencions argumentals feta per uns quants opinadors amb uns interessos molt particulars. Cal viure fora d’aquest microsistema tòxic per mantenir el cap fred. Per això, per exemple, el president del Parlament flamenc, Jan Peumans, ha dit que Catalunya s’independitzarà abans que Flandes. No és un brindis al sol, només cal posar les dades damunt de la taula: 10 de juliol, consultes populars, intransigència espanyola, crisi econòmica, empobriment de la població, malestar generalitzat, descrèdit dels polítics, ruïna de l’administració pública, manca d’arguments unionistes, absència d’alternatives viables, perill de supervivència de la llengua... És caixa o faixa.

És obvi que el Govern espanyol i els jutges del Constitucional no han entès res de res. Una nova generació que no ha viscut el franquisme es pregunta per què Catalunya ha de ser sempre l’ase dels cops. Amb quins arguments? Què ha de témer? Durant dècades, els catalans s’han acontentat amb uns copets a l’esquena i amb l’eterna cançó de l’enfadós. Mal acostumats, els poders de l’Estat han acabat optant per la grolleria i per la humiliació. El tracte colonial s’ha fet evident. L’última són les retallades matusseres en inversions a les obres públiques a Catalunya, malgrat els 22.000 milions anuals d’espoliació fiscal: el 10,5 del PIB, rècord mundial absolut.

Els informadors habituals han començat a contraatacar la sentència, la bona, la de l’Haia. Ara s’empesquen que el cas de Kosova no es pot extrapolar perquè ells havien sofert no se sap quantes atrocitats per part de l’Estat. Catalunya no? Intenten vendre com poden que Catalunya i Kosova no són iguals. Evidentment no ho són. Catalunya va ser durant segles un dels estats més consolidats d’Europa, i ara n’és una de les economies més desenvolupades, i té una consciència i unes estructures antigues i fecundes. Kosovo no té res de tot això, però el tribunal diu que no hi ha força sobre la terra que li pugui negar la llibertat. No hi ha límits als drets dels pobles. I no els podran posar.