La manifestació d'ahir va donar una resposta clara. L’insult públic de la sentència del Constitucional ha portat al carrer a centenars de milers de catalans. Va ser una resposta massiva en contra la intransigència d'un error polític que menysprea un acord entre iguals. En contra d’una sentència que només entén la unitat d'Espanya des d'una uniformitat que nega la diversitat. Una unitat que es pretén construir sobre un anticatalanisme militant.

El resultat de la sentència és que els ànims s'han exacerbat. Ha separat més que unit. Els separatistes i els separadors l'han acollit amb entusiasme. Les seves tesis es veuen reforçades. Els sobiranistes consideren que la sentència dóna carta de naturalesa a la seva tesi principal: la via autonomista ha arribat al final. Després de la manifestació, es veuen amb forces per iniciar l'aventura independentista. El Tribunal els ha posat en safata totes les excuses possibles per abandonar el camí de l'enteniment. Ha estat el seu mannà particular. Ara agafen el camí de l'enfrontament, sempre més sucós en termes electorals. Els sentiments agitats són molt útils per llançar contra el contrari. Un enemic amb nom i cognoms sempre és un bon còctel que reporta grans beneficis a les urnes.

Els separadors, per la seva banda, tenen també les seves banderes. El PP, satisfet, amaga la mà després de llançar la pedra. El defensor del nacionalisme espanyol manté silenci perquè espera fer manetes amb el nacionalisme català. Hi ha eleccions a tocar, i això sempre es té en compte.

Els que es queden al mig, els federalistes, s'han quedat sols. Els seus aliats a Espanya amb Zapatero al capdavant estan mirant cap a un altre costat. El PSOE ha perdut la batalla de les idees més enllà de l'Ebre i ha abandonat aquella idea de l'Espanya plural, en què Espanya era la suma de tots, la suma de diversitats, la suma de sensibilitats. Els socialistes espanyols han pecat de falta d'ànim per explicar que una Espanya diferent allunyada d'aquella "una i no cinquanta-una". A Catalunya, aquests utòpics són considerats poc menys que traïdors. Els carnets d'identitat de bons i dolents catalans ja s'estan repartint. El que surt del guió és víctima de la intolerància. A Espanya, són traïdors directament que s'han abandonat al bressol del nacionalisme.

La bretxa és oberta i es pot fer més gran si la política no està a l'alçada. Les aventures sempre tenen final incert. La independentista més que cap. L'acord encara és possible però ha d'abandonar la imposició i apostar pel consens en llibertat entre iguals. Tal com estan les coses, sóc més aviat pessimista. Dissabte la manifestació va ser una mena de rèquiem del federalisme. Els que estan vius, i forts, són els separatistes i els separadors. La fractura està servida. Sabem on som, uns davant els altres, però no sabem a on anem. Una incertesa més en aquests moments de convulsió econòmica permanent. En definitiva, la pitjor situació possible.