Tot just fa una setmana es va conèixer que Barcelona ocupa la quarta posició en el rànquing europeu de les millors ciutats per fer-hi negocis. Crec que és una notícia fantàstica: la ciutat comtal se situa just després de Londres, Paris i Frankfurt en oportunitats positives per a les empreses i, a més, es considera la millor ciutat en qualitat de vida per als treballadors. En fi, tal com va afirmar Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta dada indica que la nostra capital ha aconseguit una imatge a l’exterior de metròpolis atractiva i competitiva. Això demostra, per tant, que l’esforç no s’ha fet en va. Ara bé, crec que convé reflexionar sobre algunes qüestions que també acompanyen la notícia.

En primer lloc, la bona imatge de Barcelona no concorda exactament amb el reconeixement que Catalunya té a l’exterior. És a dir, Barcelona és molt més coneguda al món que el nostre país, sobretot arran dels Jocs Olímpics de 1992. Però la culpa és, sobretot, interna. Massa sovint Barcelona, concretament el seu Ajuntament, han confegit campanyes de promoció de la ciutat aïllant-la en excés de Catalunya. Per contra, les campanyes sobre Catalunya sempre han recolzat en la imatge del cap-i-casal i les seves ensenyes. I això s’ha portat fins a l’extrem en la campanya publicitària de la Generalitat de Catalunya arran de l’Exposició Universal de Shangai, que s’ha fet amb un eslògan ben clar en aquest sentir: Catalonia, the land of Barcelona (Catalunya, el país de Barcelona). És clar, doncs, que per al Govern actual el posicionament exterior de Catalunya encara depèn de la ciutat de Barcelona. En conseqüència, sóc del parer que el país necessita dibuixar una marca pròpia que el defineixi per ella mateixa tenint en compte, no cal dir, la ciutat però incloent, també, moltes altres peculiaritats que fan del país un lloc plural, divers i espectacular.

Deixant de banda això, em pregunto una altra qüestió que considero fonamental. Si Barcelona aconsegueix la quarta posició sense tenir unes infrastructures que facilitin les operacions comercials de trànsit de viatgers i de mercaderies, què passaria si realment gaudíssim d’unes instal•lacions competitives de veritat? No hi ha dubte que el posicionament de la ciutat i del país millorarien a bastament. Els poso un exemple concret. L’aeroport del Prat ocupa ara mateix la novena posició del rànquing europeu per volum de passatgers, a pesar que el tren de rodalies encara no arriba a la nova terminal T1 i, per tant, que no està prou ben connectada a la xarxa pública de transports. ¿Vostès creuen que aquest és un fet acceptable per a una ciutat i un país que aspiren a encapçalar les llistes de les millors ciutats europees? Sincerament: servidora creu que no. I també crec que si no es fa alguna cosa per pal·liar aquest dèficits es pot arribar a comprometre la tendència que, ara per ara, sembla positiva. La conclusió és òbvia, doncs. En els anys a venir cal reclamar un canvi en la política de l’Estat que ara retalla infraestructures a Catalunya. També cal que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat canviïn d’estratègia per evitar, d’una banda, fer-se la competència i, de l’altra, per sumar sinèrgies sense que la capital oculti el país. Només així és com es fan grans els països. Només així és com s’assegura el progrés.