Artur Mas s'ha convertit en el modern flautista d'Hamelin. No hi ha proves que vinculin a CiU amb el cas Palau ha dit, sense despentinar-se, a la televisió pública catalana. Ha tocat la flauta com el flautista del conte per intentar contagiar de la seva melodia i ens oblidem de la veritat.

Una veritat que comença amb CDC signant convenis de col·laboració per fomentar el cant coral. Una veritat que segueix amb pagaments del Palau a empreses - algunes amb socis que són alhora destacats dirigents del partit - que treballaven per CDC en campanyes electorals i altres activitats. Una veritat que continua amb pagaments de comissions a Millet per fer d'intermediari entre els responsables econòmics de CDC i l'empresa Ferrovial. Una veritat que anuncia tracte de favor a empreses per a ser adjudicatàries d'obres públiques. I, una veritat, que situa a CDC com a receptora de les aportacions que Ferrovial deia fer al Palau de la Música però que acabaven en les arques del partit nacionalista.

Mas segueix tocant la flauta. Tracta d’entronitzar la cançó que atonta els ciutadans perquè aquests vagin a les urnes com si res no hagués passat. Sentim també entre bastidors que tot això es feia per Catalunya. Mas ja no pot seguir tocant la flauta. S'ha descobert el pastís i ha de donar explicacions. També Pujol que era el responsable del partit durant els anys que es va construir la trama. Però no pot seguir ocultant que CDC defensava el catalanisme del Palau de la Música, però que alhora contribuïa al seu espoli. I això, per molt que diguin, no ho feien en nom de Catalunya. Ho feien en nom del seu partit, de CDC, i CDC no és Catalunya.