El tema nacional i identitari centra constantment el debat polític i mediàtic a Catalunya, deixant en segon pla el tema social. En realitat, les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan accentuant deliberadament el tema nacional. El seu domini i els seus prospectes positius electorals es basen precisament en aquest fet. Als dos costats de l'Ebre, s'han tret les banderes de l'armari per intentar centrar l'atenció de la ciutadania en temes nacionals i identitaris, oblidant-se dels temes que afecten directament la qualitat de vida de les classes populars de Catalunya i d'Espanya. No cal dir que els temes nacionals i identitaris són de gran importància. I crec haver escrit extensament sobre això, defensant els interessos de Catalunya davant d'un establishment centralista madrileny que utilitza la bandera espanyola per defensar els seus propis interessos territorials (veure el meu blog www.vnavarro.org, secció política catalana). Però l'objectiu d'aquest article és subratllar que les dretes catalanes estan utilitzant també el nacionalisme per ocultar l'enorme responsabilitat que tenen en el considerable endarreriment de l'estat del benestar català i que no es deu com constantment indiquen únicament al dèficit fiscal de Catalunya, és a dir , la diferència entre el que els ciutadans a Catalunya paguen a l'estat central en impostos i taxes i el que Catalunya rep com a Comunitat Autonòmica. Vegem les dades.

Es miri com es miri, a Catalunya (i a Espanya) l’estat del benestar està a la cua de la Unió Europea dels Quinze, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa al nostre. El PIB per càpita a Catalunya és ja el 110% de la mitjana de la UE-15 (l'any 2007, últim any que Eurostat, l'agència de dades de la UE, ha publicat dades). En canvi la despesa pública social (que cobreix la despesa en l'estat del benestar) per habitant és només el 73% de la mitjana de la UE-15. Si ens gastéssim el 110% de la despesa pública social mitjana de la UE-15, tindríem 20.000 milions d'euros més del que ara ens gastem en escoles, sanitat, escoles bressol, serveis domiciliaris, habitatge protegit, entre altres serveis.

Una conseqüència d'aquesta baixa despesa pública és l'escassetat de persones treballant en els serveis de l'estat del benestar. En realitat, i en contra del que les dretes estan dient, el sector públic a Catalunya és dels més petits de la UE-15. Només el 7,32% de la població adulta treballa en el sector públic (aquesta xifra inclou també el sector concertat), gairebé la meitat de la mitjana de la UE-15, 14% (Suècia té un 25%). Aquest endarreriment no es deu primordialment al dèficit fiscal, el qual existeix i s'ha de corregir (els acords presos pel govern tripartit català amb el govern socialista espanyol són un bon pas en aquesta direcció), sinó a l'enorme poder que les forces conservadores han tingut en la vida política i cultural del nostre país, tal com ha passat a la resta d'Espanya i en altres països del sud d'Europa com Grècia i Portugal. Catalunya va estar governada durant quaranta anys per una dictadura (que a més de ser profundament repressiva es va caracteritzar per la seva escassa sensibilitat social) i vint anys per una coalició d'un partit Liberal (CDC) i un partit cristià demòcrata (Unió) que no van prioritzar al sector públic, tant en despesa com en ocupació.

I aquí està la causa del subdesenvolupament de l'estat del benestar català que els partits de les dretes, tant espanyoles com catalanes, estan ocultant. Aquesta baixa despesa pública social determina una polarització de l'estat del benestar a Catalunya, de manera que el 30-35% de la població de renda superior utilitza els serveis privats, i el 65-70% restant utilitza els serveis públics, sent l'estat del benestar català un dels més polaritzats per classe social a la UE-15. Aquest enorme endarreriment de despesa pública social s'ha anat corregint pel govern tripartit des del 2003, havent estat aquest un dels canvis més importants (ignorat o desconegut pels mitjans d'informació i persuasió, inclosos els mitjans públics de la Generalitat, que tenen en la seva majoria una orientació conservadora i neoliberal) que s'ha realitzat a Catalunya, reduint l'enorme dèficit que aquesta té amb la mitjana de la UE-15.

La despesa pública social per habitant va pujar d'una manera espectacular durant el període 2003-2007 últim any en que Eurostat ha recollit dades comparables per a tota la UE. De 3.781 euros el 2003 va passar a 4.806 el 2007, un creixement superior que en el període de 1999-2003 durant el govern CiU, que va passar de 3.013 a 3.781. Es va incrementar la despesa en 257 euros per habitant la qual cosa és una xifra molt significativa ja que això implica molts milions d'euros més per l'estat del benestar català. Conseqüència d'això, el dèficit de despesa pública social per habitant que Catalunya tenia amb la mitjana de la UE-15 va baixar de 2.747 euros estandarditzats (per tal de poder homologar la capacitat de compra del euros en diversos països de nivells de vida diferents) al 2003 a 2658 el 2007. Ha continuat baixant des de llavors.

En totes les àrees de l'estat del benestar com salut, educació, serveis socials, serveis domiciliaris, escoles bressol, entre altres, la despesa pública ha crescut molt més en els anys del tripartit que durant els set darrers anys de CiU. I d'això no es parla en els mitjans. I per això les esquerres ho tenen malament per les properes eleccions. El recurs del tema nacional a Catalunya gairebé sempre s'utilitza per les dretes per amagar el tema social.