La política catalana té una retòrica permanent que porta a l’afartament. Els temes a discussió són sempre els mateixos, es repeteixen, o són nous - bastant escassos, per cert - però d'un calat força deplorable. El recurrent tema de la política catalana, des de la mateixa transició, és si el PSC ha de tenir grup parlamentari propi o no. El conseller Castells ho ha tornat a posar sobre la taula. Les seves escasses possibilitats de repetir com a número dos del President Montilla - possibilitats que es van reduir a zero quan es van conèixer les seves converses amb Prenafeta - l'han portat a aixecar la bandera de l'autonomia del PSC respecte al PSOE. I per fer-ho, ha estat aclamat per CiU i la seva premsa alátere.

Davant l'enèsim plantejament d'aquest debat, cal preguntar-se si el PSC influeix més en el PSOE en l'actual situació o seria més important la seva acció política des de fora de la família socialista. A la votació sobre l'Estatut el passat mes de juliol, Castells apunta que el PSC va perdre una oportunitat per decidir entre Catalunya o el PSOE. El PSC va votar al Congrés una resolució que donava aire a l'Estatut implicant al Govern d'Espanya en una solució que donés tancada a l’hermetisme centralista del Constitucional que s'apuntava a les tesis que volen posar fre i marxa enrere en la construcció d'un estat federal .

És a dir, la resolució que van votar tots els socialistes obria una porta per tirar endavant, i no es limitava a esquinçar les vestidures única i exclusivament com feia la moció que van votar els partits nacionalistes. Es va dir que era portar a Madrid una resposta unitària, quan tots sabem que d'unitat en el model nacional res de res, i menys ara. Per tant, es pot concloure que els socialistes catalans van votar a favor de Catalunya amb el suport del PSOE i van tancar les portes a l’involucionisme del PP i al victimisme tradicional de la dreta nacionalista, i també de l'esquerra republicana. I dit sigui de passada, la resolució tenia possibilitats de tirar endavant si no s'hagués topat amb la clàssica aliança de la dreta de CiU i PP. La proposta de CiU que tots els diputats catalans defensessin el brindis al sol del Parlament hagués estat derrotada de totes, totes, però sempre quedaria esquinçar les vestidures a la Carrera de San Jerónimo argumentant això tan gastat que no ens volen.

No obstant això, els nacionalistes recolzats per alguns mitjans de comunicació i a la ploma servilista d'alguns suposats periodistes, van tornar a plantejar el tema de la submissió del PSC al PSOE i argumentar que els socialistes catalans només seran realment catalans quan deixin de ser socialistes. Castells se suma a aquesta hipòtesi, segurament per convicció però també per conveniència. La tesi de la submissió que és retòrica persegueix un final evident. La divisió socialista faria perenne la victòria nacionalista a Catalunya, de dretes, i la victòria nacionalista a Espanya, també casualment de dretes. Un PSC dividit del PSOE posaria en safata de plata la victòria de CiU i del PP a les conteses electorals. El vot dividit socialista és la màxima aspiració d'Artur Mas i Mariano Rajoy. D'aquesta manera, es podrien retroalimentar en discursos i agitar els sentiments de les seves pròpies parròquies sense el temor d'una derrota. A més, podrien consolidar com vol els tripijocs en els despatxos per perpetuar en el poder.

Aquesta és la fi perseguida pels dos grans partits nacionalistes i de dretes. Per això, s'agita el fantasma de la submissió del PSC al PSOE com a causa de tots els mals. El suport mediàtic es converteix en una cosa intangible que segurament serà satisfeta després dels comicis en forma de concessions o subvencions. El que s'oculta, és que la influència del PSC al PSOE ha fet avançar a Catalunya més en aquests set anys que en els 23 anys de CiU. Per tirar terra sobre aquests avenços evidents, es engrandeixen les diferències, s'apel•la al càstig que rep Catalunya des de Madrid i es minimitzen els beneficis. Si a aquesta tesi s'apunta algun díscol socialista s’aplaudeix el seu "patriotisme" amb fervor. Es va fer amb Maragall, amb Mascarell ... I es farà amb qualsevol altre socialista, com Castells, que enarbora la bandera de l'autonomia que ajudi a la ruptura socialista. Són els col•laboracionistes útils.

Roma mai pagarà a traïdors però els atia per apuntalar els seus objectius. La llàstima és que el PSC no tingui veus autoritzades que defensin amb autoritat, sense vergonya i amb el cap ben alt que es pot servir a Catalunya sense embolicar cada dia a l'estelada, sense prejudicis, i amb la valentia de dir que els patriotes no són els que s'omplen la boca amb els símbols del país. Hi ha una altra manera de defensar Catalunya des del socialisme com a projecte comú d'Espanya i com a projecte d'una Catalunya més forta i amb més autogovern. Aquestes veus només arriben des de Madrid de la mà de la ministra Chacón. No és aquest un bon símptoma, sens dubte.