Curiosament, a Catalunya, ara el seny ens arriba del Sud, d’Andalusia. El tan característic seny català sembla representar-lo, en aquests moments agitats i confusos, el cordovès José Montilla, l’home d’«els altres catalans», els immigrants, que s’hi ha integrat tant i d’una manera tan silenciosa i efectiva que, com a mostra de la societat oberta catalana, ha arribat a president de la Generalitat.

No va guanyar en vots, però, per bé o per mal, sí va saber pactar per guanyar en suport parlamentari. Els seus socis de govern, els qui li van donar la presidència, han estat el principal llast que ha hagut de suportar durant el seu mandat i potser seran la causa de la seva desfeta en les properes eleccions autonòmiques, en les quals els vents semblen bufar a favor de la rendible ambigüitat de CiU i del brillant lideratge d’Artur Mas, després del gran cansament ciutadà del tripartit.

No és que Catalunya hagi perdut el seu tradicional “seny”, sinó que s’ha instal·lat en una fase massa llarga de la seva cíclica “rauxa” –o de reacció sentimental i airada– com a resposta a decepcions i greuges, sovint reals i a vegades magnificats pel victimisme i en les lluites partidistes. No és cap cosa nova en la seva història, però ara està en una fase aguda arran de l’aventura del nou i poc afortunat Estatut “Zapatero-Maragall” i de la no gaire encertada sentència del Constitucional, que ha sortit de la seva funció de jutjar per posar-se a interpretar, cosa que equival a legislar.

En la confusió de reaccions partidistes, sovint poc raonades i desproporcionades, l’actitud del president Montilla intenta, hàbilment, mantenir el cap fred i el sentit d’equilibri. Desqualificar-lo és reforçar la crispació i la destemprança del país, i precisament quan més necessita, el país, tenir tranquil·litat i les idees clares per a continuar endavant econòmicament i en l’autogovern.

Montilla, malgrat tots els revessos, aposta clarament per l’Estatut i per aconseguir, per les vies de la legalitat i de la negociació amb l’Estat, tot el que sigui possible d’allò que el Constitucional rebutjà que figurés en el text estatutari però indicant, al mateix temps, unes altres vies per recuperar-ho legalment. El president defensa, potser més que ningú, el contingut de l’Estatut referendat, però amb respecte a l’ordenament jurídic vigent. I rebutja el que anomena “aventures” poc clares, molt personalistes i també inviables, per legítimes que puguin ser.

En aquests moments i aquestes circumstàncies (contràriament a Zapatero per a Espanya), José Montilla, amb totes les seves limitacions i hipoteques, representa, per a Catalunya, el seny (ponderació mental) català. Que paradoxalment ens ha arribat del Sud.